Guerra explicada per nen

Hi ha un truc per detectar quan a algú li passa alguna cosa, una cosa fins i tot greu. Si li preguntes «¿què et passa?», et contestarà «res». El mateix pot passar amb el món. Qui pregunta en aquesta escena «¿què passa?» és el meu fill de quatre anys. S’ha desvetllat i ha pres el seu racó del sofà mentre encara es fregava els ulls. Ho continua fent quan descobreix que a la tele, quan ell no hi és, no només emeten ‘La patrulla canina’ o ‘Toy Story’. Estem veient ‘Las claves del siglo XXI’, un programa de La 1 que avui se centra en la invasió russa d’Ucraïna. Abandona la seva postura de gat enroscat sobre si mateix i adopta la tensió d’un suricata alerta en un penya-segat, per repreguntar: «¿Però què està passant?». «Res», contestem en dos tons diferents, com un duo musical que porta molts assajos, les veus perfectament empastades. «Sí que passa, sí», ens diu ell. «Estan lluitant». I després: «¿Per què?». La criatura podria, ara mateix, amb el seu pijama de franel·la a llunes de colors, estar assegut en la tertúlia de la tele, perquè, vist el nostre silenci, ens comença a informar (algú ho havia de fer) sobre el conflicte bèl·lic: «És un país ‘petit’. El gran vol les coses del ‘petit’. L’està perseguint pel ‘pati’. Ningú ajuda el ‘petit’». ¿Ha estat llegint les meves alertes del ‘New York Times’? La resposta és sempre més senzilla: a la seva classe de P4 hi té una companya de mare ucraïnesa. Pel que sembla, ahir va aixecar la mà i va explicar, en una aula de cadiretes de boga, zoo de peluixos i dacs de colors què és una guerra. Després de la seva anàlisi geopolítica d’aquella nit de dissabte, es menja una merescuda Tosta Rica amb dibuix de Superzing i desbarra amb un paral·lelisme entre el destí d’Ucraïna i el dels dinosaures. I aporta la seva màxima angoixa metafísica: la idea del meteorit (tan semblant al botó nuclear) que ni els tiranosaures ni els velociraptors van poder esquivar. Aquí no acabarà la cosa: 24 hores després, em preguntarà si els superherois existeixen al Món Aquí (es refereix a la realitat) o només al Món Broma (per a ell això és la ficció). I afegeix que, ara mateix, Batman, Spiderman i Hulk serien molt útils. L’atzar vol que, hores després, vegi una fotografia d’una manifestació en suport a Ucraïna. L’embolic de banderes blat i cel en primer pla no amaga una enorme lona a la façana d’un edifici que anuncia la nova entrega de Batman que s’estrena als cines. De vegades és necessari l’exercici de plantejar-nos enrevessats conflictes d’una importància absoluta des de la ingenuïtat infantil. Ho van fer abans persones més intel·ligents que nosaltres. És el cas de Kurt Vonnegut, del qual ara mateix Blackie Books està reeditant les seves millors novel·les. Vonnegut va viure la Segona Guerra Mundial i, en concret, el bombardeig de Dresden, al qual va sobreviure tancat en un búnquer. Quan es va plantejar escriure la seva novel·la sobre la guerra, es va adonar que escrivia milers de pàgines, però totes les llençava. La raó està en les primeres de la novel·la definitiva. Vonnegut parla en aquesta escena amb una mare, mentre se senten de lluny els crits dels fills al pis de dalt. Ell acaba de confessar que està intentant escriure aquesta novel·la que no vol escriure però que no pot evitar escriure. Ella s’enfada: diu que acabarà escrivint una d’aquestes històries que després interpreten al cine John Wayne o Frank Sinatra: «I la guerra semblarà meravellosa i en tindrem moltes més. I hi combatran criatures com els de dalt». Vonnegut li promet que això no passarà i escriu aquesta obra mestra dispersa i absurda titulada ‘Escorxador-5’. Penso de veritat que, de vegades, és necessari preguntar-nos per les coses adultes com si fóssim nens. Intentar destil·lar una resposta a un conflicte que puguin entendre fins i tot ells. Fer això no és donar-nos una resposta infantil per irreflexiva. D’aquestes també n’hem vist aquests dies, com posar l’accent en el «No a l’OTAN» mentre les sirenes ululen, les bombes destrossen i els tancs van sobre Ucraïna, un país envaït per Rússia. Podem simplificar la nostra reacció, però sempre des del rigor. També des d’una preocupació genuïna, com si descobríssim la guerra per primera vegada, com si fóssim un nen que es revela i recorda una cosa molt important que una amiga, una cara concreta amb familiars concrets i sofrents, li va explicar a classe.

El més llegit