S’absenta un tres setmanes i quan torna no troba ni rastre del procés –el poc rastre que en quedava– ni de la pandèmia ni del líder del PP, el nom del qual ningú vol recordar. Troba, en canvi, una guerra, i no qualsevol guerra sinó una guerra conforme amb els temps que corren, és a dir, una guerra comptada de manera mel·líflua i sentimentaloide, amb uns mitjans que tant ens mostren la foto d’una presumpta miss amb un fusell de joguina, com entrevisten un nen que ens explica plorant que el seu papa s’ha quedat a casa per matar els dolents. Una guerra que, qualsevol dia, ens l’expliquen a ‘Sálvame de Luxe’. No és per donar idees, però trobo a faltar sortir al balcó cada tarda a les vuit per aplaudir els ucraïnesos.