La guerra d’Ucraïna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La derrota del món lliure

Avui un president paranoic –amb 6.000 caps nuclears en el seu historial– pot envair un altre país i ningú, tret dels ocupats, li plantarà cara militarment

ALISA YAKUBOVYCH/EFE

Quan el setembre de 1995, els caces de 15 països de l’OTAN van organitzar, sota la pressió dels Estats Units, l’anomenada operació Força Deliberada per aturar la matança que l’artilleria serbobosniana estava cometent en una guerra que feia tres anys que durava, el president Bill Clinton va llançar dos missatges clars. El primer, dirigit als principals causants del conflicte (Slobodan Milosevic, Radovan Karadzic i Ratko Mladic): el genocidi havia d’acabar i no podia quedar impune. I el segon, a la Vella Europa: una catàstrofe com la que havia permès al seu continent no es podia tornar a repetir. L’operació va acabar provocant els Acords de Dayton el novembre següent, que van posar fi a un trist episodi que va provocar 100.000 morts i més d’un milió de desplaçats, i els tres criminals serbis van acabar condemnats pel Tribunal Internacional. Era tard per a les víctimes i els seus familiars, però, com a mínim, va permetre corregir els llibres d’història.