Sobre la pau perpètua

Si ja és difícil explicar el present, més difícil encara és vaticinar el futur. De vegades, com en la guerra d’Ucraïna, cal començar per rellegir el passat. Aquells que van creure que la Revolució de l’octubre de 1917 havia obert un camí de no retorn per a Rússia i les seves repúbliques, es van adonar set dècades després –caiguda del Mur de Berlín (1989) i enfonsament de l’URSS (1991)– que la ‘lluita final’ havia sigut només un episodi –tràgic, això sí– de la història del segle XX. Aquells que van pensar que havia nascut l’‘home nou’ van topar amb el ressorgiment de l’‘home vell’, amb totes les seves càrregues atàviques. En els anys de la perestroika vaig remarcar en un llibre una lúcida descripció d’aquell procés històric: «Mikhaïl Gorbatxov ‘el Reformador’ se situa en el camí dels arbitristes que van inventar plans per posar remei als mals endèmics de la pàtria, des de Pere I el Gran, fascinat per l’europeïtzació, i Alexandre II, que va abolir l’esclavitud, fins a Vladímir Lenin, que va restaurar parcialment el capitalisme mitjançant una nova política econòmica (NEP) amb la pruïja de fer ‘un pas enrere per poder fer dos salts endavant’. Els salts subsegüents van ser l’estalinisme i els seus horrors». Aquesta succinta i exemplar síntesi de la història moderna de Rússia va ser escrita el 1988 pel veterà periodista Mateo Madridejos al seu llibre ‘La sonrisa de la perestroika. Gorbachev y el imperio soviético, entre la decadencia y la reforma’. Aquell projecte modernitzador va començar a trontollar amb Borís Ieltsin i, tres dècades després, s’ha esfondrat per complet amb Vladímir Putin. El seu model de ‘democràcia autoritària’ –tot un oxímoron– ha acabat mostrant el seu autèntic rostre: un règim nacionalpopulista en el qual es barregen els somiejos imperials, els esquemes de la Guerra Freda de l’etapa soviètica i les tècniques de la repressió i la mentida dels seus anys com a espia de la KGB. L’error d’Occident és haver oblidat aquells ‘mals endèmics’ de Rússia i haver emmarcat l’enfonsament de l’URSS al ‘final de la història’ de Francis Fukuyama. No tots ho van veure així. En la primera meitat dels 90, en la meva etapa de corresponsal a París, vaig assistir a una classe d’història a l’Elisi. François Mitterrand, llavors president, feia una roda de premsa amb Borís Ieltsin. Les respostes del president rus, tocat per l’eufòria etílica, van despertar les rialles dels periodistes. Mitterrand les va tallar en sec: «No oblidin que Rússia ha sigut, és i continuarà sent una gran nació, i no podem humiliar-la». Des d’aquesta òptica, Putin s’ha cuidat, de portes endins, de superar aquesta etapa d’‘humiliació’ de Rússia i de retornar l’‘orgull’ als seus compatriotes i, de portes enfora, d’intentar restaurar l’hegemonia –cultural, política i militar– a la seva àrea d’influència. La invasió d’Ucraïna és el punt culminant d’aquesta lògica. Ara els agredits són els ciutadans ucraïnesos, però prèviament els damnificats han sigut els mateixos ciutadans russos, que, de nou, han vist com s’ensorraven les esperances de democratització i modernització de Rússia, de la mà de Putin i la seva ‘nomenklatura’ d’oligarques. Sí, han tornat a aflorar els ‘mals endèmics’ de Rússia en la seva versió 2.0. En la segona meitat dels anys 90, en l’etapa de Javier Solana com a secretari general de l’OTAN, vaig assistir a un ‘briefing’ a porta tancada amb un assessor civil. Va mostrar el mateix escepticisme que Madridejos sobre la sort del procés iniciat amb la perestroika i va confessar els seus temors sobre el futur polític de Rússia: «Estudio dues hipòtesis, la pessimista i l’optimista. La pessimista: treure una icona en processó i demanar la mediació divina. L’optimista: esperar que el mateix poble rus ho arregli». Mentrestant, amb una guerra a les fronteres de la UE, ha arribat el moment que els líders europeus afrontin el cost de la solidaritat amb el poble ucraïnès i mentalitzin les seves opinions públiques davant els discursos bonistes i equidistants que situïn en un mateix pla la guerra de Putin i les missions defensives als països aliats de la zona. Immanuel Kant, en el seu assaig ‘Sobre la pau perpètua’, aconsellava: «Busqueu abans que res acostar-vos a l’ideal de la raó pràctica i a la seva justícia; el fi que us proposeu –la pau perpètua– se us donarà per afegiment». És l’hora de recordar un altre axioma simple: no es pot confondre el pacifisme com a postulat amb la pau com a objectiu.

Sobre la pau perpètua

Davant els discursos bonistes i equidistants, és l’hora de recordar un axioma simple: no es pot confondre el pacifisme com a postulat amb la pau com a objectiu

El més llegit