¡Pobres polonesos! ¡Pobres ucraïnesos!

Ja sabem el que té Vladímir Putin al cap: odi i rancor. L’ocorregut a Ucraïna dijous a la matinada recorda la invasió nazi de Polònia, l’1 de setembre de 1939. Ningú podia imaginar el que vindria després: l’ocupació d’Europa, l’Holocaust, Pearl Harbour i milions de morts. Alguns exclamarien aquell dia negre: «¡Pobres polonesos!». «¡Pobres ucraïnesos!», podríem afirmar ara quan encara no sabem com evolucionarà el conflicte. Qualsevol error de càlcul podria posar en marxa la Tercera Guerra Mundial. A diferència de 1939, alguns dels actors tenen armes nuclears. En el seu discurs per justificar la invasió d’un país sobirà, Putin es va remuntar al segle IX per reivindicar el Rus de Kíev com a bressol de la pàtria russa, i negar la identitat d’Ucraïna, un país inventat per Lenin, va dir. També va parlar de desnazificar el seu veí del sud. Busca connectar amb la Guerra Patriòtica contra Hitler, una icona en la memòria col·lectiva del seu país. Passats imperials El líder rus enyora dos passats imperials: el tsarista i el de l’URSS, barrejats en un sincretisme paranoic. Li agradaria recuperar els territoris perduts i col·locar aliats al capdavant, com a Bielorússia i el Kazakhstan. ¿Hi inclou els tres països Bàltics que van pertànyer a l’URSS? Afirma Putin que els EUA van prometre a Gorbatxov el 1989 no expandir l’OTAN cap a l’est. Va ser una compromís verbal que Moscou va entendre com un pacte. La primera guerra txetxena, el 1995, va fer saltar les alarmes, sobretot de Lituània, Letònia i Estònia. Van entrar a l’OTAN el 2004 juntament amb Bulgària, Eslovàquia, Eslovènia i Romania. Era l’única garantia que les seves independències serien respectades. Un atac contra ells obligaria a entrar en guerra els 30 països que componen l’OTAN. Espanya, també. Putin no traspassarà aquesta línia si vol evitar una catàstrofe, però enredarà amb els seus atacs cibernètics. Després d’envair Ucraïna, va recordar a l’OTAN que Rússia té armes nuclears i que si és atacada, la resposta serà terrible per a tothom. Els EUA també coneixen les línies vermelles: no enviarà tropes a Ucraïna, però armarà qualsevol resistència. Aquesta és la paradoxa: l’interès de Kíev per entrar a l’OTAN ha provocat la fúria del Kremlin, i no ser membre de l’Aliança impedeix actuar més enllà d’unes sancions econòmiques que no canviaran res. La següent peça podria ser Moldàvia. Decisions sobiranes Els països que van arribar a la llibertat després de la caiguda del mur de Berlín també tenen memòria i llegeixen història. Tenen dret a prendre decisions sobiranes per protegir-se. No se’ls hauria d’ignorar en el relat de la necessitat de respectar la seguretat de Rússia. Tot i que ningú dubta que Putin és l’agressor, convindria rebobinar a 1991, any de la implosió de l’URSS. Hi va haver greus errors de càlcul dels EUA, que van mirar d’aprofitar la debilitat per sotmetre el seu rival de la Guerra Freda. De les humiliacions acumulades en la presidència etílica de Borís Ieltsin, les privatitzacions exprés, l’enriquiment dels oligarques i la sobtada pobresa de la gent que va creure viure en una superpotència, neix el ressentiment de Putin. El 2014, Rússia va perdre el control d’Ucraïna, que va passar a mans de polítics europeistes que anhelaven entrar a la UE i a l’OTAN. La resposta del Kremlin va ser l’annexió de Crimea i la guerra al Donbass, a l’est. En aquests anys ha castigat Ucraïna amb talls de subministrament i bloquejos diversos. La conseqüència ha sigut una ruptura emocional massiva amb Rússia. Podem airejar l’argument de Trump i de l’extrema dreta dels EUA, que culpen Biden de la invasió, una mesura que l’expresident recolza. El problema en l’horitzó és més gran perquè els EUA es dirigeixen a una presidència autoritària, amb la tornada de Trump a la Casa Blanca el gener del 2025, o l’ascens d’algú pitjor. Ruptura emocional No és el mateix bombardejar instal·lacions militars, aeroports i nusos de comunicació, que entrar per terra, a ciutats com Kíev. No és el mateix envair que mantenir una ocupació durant mesos. Que els ho preguntin als nord-americans a l’Iraq. La ruptura emocional de la majoria dels ucraïnesos augura una resistència armada. El món previsible de la postguerra freda ha saltat pels aires. Naixerà un altre ordre d’aquest desordre en el qual la Xina emergeix com a superpotència victoriosa. No necessita fer res, ni tan sols envair Taiwan. El temps està de part seva. Els EUA són un imperi en declivi, ho va demostrar en la caòtica retirada de Kabul a l’agost i en la seva erràtica política a Síria. Obama va amenaçar de bombardejar el règim de Bashar al-Assad, aliat de Rússia, si utilitzava armes químiques. Ho va fer i el premi Nobel de la pau es va arronsar. No sabia qui era pitjor: Assad o l’ISIS. Putin, que és fred com una serp, segons Madeleine Albrigth, memoritza les debilitats del rival i ataca. Aquesta vegada pot ser que hagi anat massa lluny i sigui el principi del seu final. Hi ha protestes a diverses ciutats russes, però no esperin miracles: allò és una dictadura. Som a l’inici d’una pel·lícula de terror que encara pot fer moltes voltes.

¡Pobres polonesos! ¡Pobres ucraïnesos!

Tota la informació de la guerra a Ucraïna, en directe

¿Per què Ucraïna és focus de conflicte?

El més llegit