Pedri reinventa la llei de la unanimitat

Que el déu de Tegueste beneeixi aquest noi de 18 anys que ha vingut al Barça a reinventar un talismà que de vegades ha disfrutat l’equip que va fundar Joan Gamper. En el meu temps de vida com a fill de l’encanteri que va tenir Kubala i Luis Suárez com a summes sacerdots a qui va ennuvolar la derrota de Berna, eren aquests dos genis tranquils els que concitaven tal entusiasme que fins i tot les derrotes eren en la seva història episodis èpics que després recordaríem com recordem el gol precís d’Evaristo en la semifinal que va tenir com a víctima el Reial Madrid. Després van venir altres casos d’unanimitat (¡Cruyff, ni més ni menys!) al voltant de resplendors que formen fila dins l’equip que aquest últim dijous va fer que l’afició tingués la sensació que la davallada que va començar amb el terratrèmol de Lisboa ja era història. Un amic barcelonista més vell em va dir: «A veure, ha sigut un miratge». En els últims temps hem tingut molts miratges, però la veritat és que els necessitem per notar que s’ha acabat la volta a la plaça de l’abisme que vivim des d’abans que se n’anés Messi. Messi, per cert, va ser, després de Kubala i Suárez i Cruyff, el més il·lustre futbolista de la unanimitat. Criat a La Masía, admirat des de noi com un fora de sèrie, va representar una manera de jugar que es va compassar amb altres unanimitats successives fetes per ser blaugranes. Iniesta, Xavi... La batuta de Guardiola, tan diferent d’aquella que va utilitzar Helenio Herrera, va fer de la conjunció de jugadors, amb Puyol i altres estrelles que van completar un firmament de moment irrepetible, un equip harmònic, una estètica que ara sembla que va ser un somni. Aquí teníem la unanimitat en persona, Lionel Messi, que va prolongar al Barça la sensació que la vida era eterna. No ho va ser, però en el somni, és a dir, en la part de somni que té la memòria, aquest Barça és inesborrable, així que la gent creu que es despertarà del malson i, potser a l’estiu, tornarà a veure Messi de blaugrana. Somnis d’estiu. El fill de Fernando González Però ja tenim aquí un altre motiu d’unanimitat, la que desencadena Pedri, fill de Fernando González, que el va veure créixer ensenyant-li les fotografies blaugrana que adornen la seva bona fonda de Tegueste. Com una resplendor adolescent que es manté ja com un home de cap a peus, ha concitat, per exemple, aquest elogi escrit per Jorge Valdano a la seva columna d’‘El País’, partint de la memòria de Xavi Hernández: «Xavi ens diu que Pedri, més ‘pulga’ que Messi, és el millor. Segurament perquè reconeix en Pedri el jugador que va ser ell: un que coneix la ciència d’un joc en què s’ha de moure la pilota amb una intel·ligència d’escacs i astuta. Pedri està sempre on toca (...) L’avantatge de néixer sabent-ne». Ho diuen Xavi i Valdano, ¿es pot demanar més per declarar unànime aquest elogi que el talismà de Tegueste es mereix? Ja no és un miratge, és el puntal d’un Barça nou que tant de bo sigui algun dia com el dels millors temps.

El més llegit