Cap heroi

Al principi, fins i tot treballar és divertit. Tinc un amic que està travessant aquesta fase. Quan li queda un quart d’hora per sortir i ha acabat totes les seves tasques, diu que se’n va «a perdre temps al córner». És a dir: es corda els cordons de les sabates, simula revisar uns papers, mira fixament la pantalla mentre recorda els gols que va marcar en edat cadet... Disfruta de la cerimònia de la farsa fins que el rellotge marca l’hora idònia. Llavors, s’aixeca i se’n va. La dansa de la parsimònia. Perdre temps en el córner. Diria, per cert, que pocs fills saben realment en què consisteix la feina dels seus pares. Els meus sens dubte que no ho saben. Com a fills sabem que els nostres pares van a una fàbrica, a una fleca o a un diari, però poca cosa més. Diria també, de fet, que si els pares expliquéssim tot el que hem de fer des que sona el despertador fins que tornem al llit, en general, els fills centrarien la seva energia educativa a preparar el camí cap a la màxima quietud possible: una vida adulta, plàcida i sense gaires complicacions. Els meus fills haurien de conèixer un ‘minut a minut’ d’una setmana qualsevol dels seus pares, com a advertència, però no. En realitat ningú explica el detall, no sé per què, i llavors entren en joc les vocacions, els somnis i les aspiracions, llavors surt el a veure què passa, i quan te’n vols adonar el que passa és una ambulància. Això és el que no saben. I t’atropella. Això és el que passa. Jo sabia per exemple que la meva mare anava cada dia a treballar a una caixa d’estalvis, però poca cosa més. Crec que donava préstecs a empreses o alguna cosa per l’estil, els decidia, encara no en tinc gaire idea. Alguna vegada vaig pujar al seu despatx, de visita, i tots eren supersimpàtics amb mi. Pensava que aquesta atenció somrient es devia al meu carisma natural, però ara intueixo que potser hi ajudava que ella fos la cap i jo el seu fill, potser. Regals tornats En les setmanes prèvies al meu casament, que vaig afrontar també sense saber res de casaments, de tant en tant arribaven regals a casa. La meva mare, que va ser una nena llesta d’orígens humils, mirava la targeta de felicitació al costat del repartidor, a la mateixa porta. Si considerava que hi havia conflicte d’interessos amb la seva feina, tornava els regals sempre. No entrava amb mi en el detall, però ara intueixo que allò de quedar-me sense televisions de desconeguts potser tenia a veure amb aquells préstecs, aquelles empreses i aquelles decisions. I no explico això perquè penseu «quina bona persona que és la mare de Ballester», tot i que certament ho sigui. Explico això per justificar els paràgrafs anteriors i dir a tota aquesta gent que la meva mare ja es va prejubilar fa temps, que em poden enviar de nou aquests regals sense problema, que sisplau em perdonin. Els meus pares eren i són més útils per a la societat que jo, i els meus fills també ho seran, zero dubtes amb això i zero preocupacions. En el futur, quan els meus nets em preguntin què estava fent mentre començava la Tercera Guerra Mundial, hauré de contestar que «escriure una notícia sobre Grajo i Chorli, els nous drons de la Policia Local». I quan insisteixin amb un «i què més», em temo que empitjorarà. ¿Què més? Passar la nit veient resums de la Conference League, pensant en mems amb Kimmich, Valle i ‘Compañeros’, repassant la carrera del Mingo a la Viquipèdia... Perdent temps en el córner vital, com sempre, esperant que els meus nets no exigeixin massa als meus records, perquè aquí no trobaran cap heroi.

Cap heroi

Passar la nit veient resums de la Conference League, pensant en mems amb Kimmich, Valle i Compañeros, repassant la carrera del Mingo a la Viquipèdia...

El més llegit