Rússia sempre va voler la guerra

Inevitablement, hem de tornar a parlar de la situació a Ucraïna, després de confirmar-se la intervenció militar russa per terra, mar i aire. Una escalada militar que apunta que, després d’entrar a les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk, la intenció de Vladímir Putin és, almenys, ocupar completament el Donbass, incloent el port de Mariúpol, al mar d’Azov. Previsiblement, l’objectiu seria tancar la sortida d’Ucraïna al mar després d’arribar tant a la península de Crimea com a Odessa. És dins el previsible que Rússia ataqui Kíev [ja hi ha hagut bombardejos a l’aeroport i alguns punts de la infraestructura militar de la capital, i l’Exèrcit rus ha aconseguit el control de la pròxima Txernòbil] i altres llocs al sud del país fins al curs del riu Dniéper, amb més atacs aeris com els d’aquest dijous i, fins i tot, una ocupació militar sobre el terreny. En la particular anàlisi cost-benefici de Vladímir Putin, el cost per a Rússia serà el mateix tant si la seva intervenció és limitada com si és ambiciosa. Aquesta situació deixaria Ucraïna amb prop de la meitat del seu territori reconegut internacionalment, immersa en una crisi política que es podria carregar el Govern de Volodímir Zelenski, substituït per un de més propens a doblegar-se als interessos de Moscou. Rússia aconseguiria els seus objectius: l’annexió de l’est i el sud d’Ucraïna, «restaurant» la gran Rússia eslava –que inclou Bielorússia–; evitar el possible ingrés d’Ucraïna a l’OTAN i comprovar la incapacitat d’Occident per fer-li front. Putin està fent un pas decisiu en la recuperació de l’esfera d’influència que van ambicionar els tsars i es va plasmar amb la Unió Soviètica. Les sancions funcionen Torna a quedar demostrat que, davant règims disposats a fer servir la força militar sense complexos per cobrir els seus interessos i objectius, no n’hi ha prou amb la diplomàcia ni la dissuasió no militar. I que l’asimetria econòmica i de capacitat industrial –que no permet Ucraïna sostenir una guerra a mitjà i llarg termini– no és obstacle a l’hora de l’audàcia i el cinisme a curt termini. La prova és que les sancions que Occident implementa en aquests moments, sent realment costoses per a Rússia, Putin i el seu entorn, no han generat la retirada de l’amenaça, ni tan sols la distensió. I això malgrat que les sancions economicofinanceres afecten de manera molt significativa entitats financeres clau per a Moscou, en què es recolza per finançar la projecció interna i externa del seu poder. Així mateix, afecten de manera personal l’entorn immediat de Putin, inclosos els oligarques i el seu suport financer i econòmic des de l’exterior. Les sancions els afecten a ells i les seves famílies, evitant el flux de recursos que inverteixen a Londres, París i Nova York, un flux que després reverteix en Rússia i, en particular, en Putin i el seu cercle. A més, es talla l’accés de Rússia als mercats internacionals occidentals i es paralitza de forma indefinida la posada en marxa del Nord Stream 2, decidida ja per Alemanya abans que fos implementada pels Estats Units. Finalment, veurem restriccions comercials rellevants, sobretot en l’àmbit tecnològic –Rússia és molt dependent d’Occident en determinats subministraments vitals–. Quedaria encara marge per anar més lluny en l’àmbit financer, inclosa una eventual expulsió del sistema SWIFT, que permet els fluxos financers en dòlars i altres divises a tot el món. Rússia està preparada per a les sancions No són, doncs, sancions fútils. No obstant, Rússia s’ha preparat. Acumula un enorme volum de reserves –de l’ordre de 600.000 milions de dòlars–, ha reforçant els seus llaços comercials, tecnològics i energètics amb la Xina i altres països afins, i ha flexibilitzat la normativa bancària per assegurar la seva solvència, almenys a curt termini. Les sancions són una arma de doble tall, ja que afecten també els interessos occidentals, en particular les que afecten el comerç d’hidrocarburs, sobretot el gas. En especial, als Estats membres de la UE més vulnerables, com ara Alemanya. No obstant, hi ha una diferència. Mentre Rússia és una autocràcia amb un control totalitari creixent de la població, els occidentals són règims d’opinió pública lliure i menys proclius a assumir les conseqüències econòmiques i socials –inclosa la massiva arribada de refugiats– derivades de les sancions i, per afegitó, gens disposats a una confrontació militar. La crisi ha tingut com efecte un reforçament a curt termini de l’OTAN i el vincle atlàntic. S’ha reforçat el desplegament militar als països fronterers de Rússia més amenaçats, com els bàltics, Polònia i els Balcans orientals. Una cosa que va clarament en contra de l’exigència russa de tornar a la situació prèvia a la primera ampliació de l’OTAN, i el seu intent d’afeblir la cohesió europea i atlàntica. Occident, no obstant, transmet cert missatge d’impotència, cosa que envia un senyal molt inquietant a la Xina en relació amb les seves aspiracions sobre Taiwan. La Xina està sent molt cauta, buscant un equilibri entre el seu suport verbal a Rússia i els seus propis interessos a llarg termini, que no són coincidents. En definitiva, constatem que Rússia volia la guerra des del principi. Les seves reiterades manifestacions que no volia envair Ucraïna mostren ara la seva manifesta falsedat. L’ús dels pretextos habituals –des de protegir els ciutadans russos o prorussos a respondre a inexistents provocacions per part d’un règim que qualifica, ni més ni menys, que com a pronazi i genocida– són una mera pantalla per portar a terme un designi previ. Rússia volia la guerra i l’està fent, i el seu càlcul sobre la insuficient reacció d’Occident, per desgràcia, està sent encertat. Almenys a curt termini.

Rússia sempre va voler la guerra

Rússia volia la guerra i l’està fent, i el seu càlcul sobre la insuficient reacció d’Occident, per ara, és encertat

El més llegit