La llista dels encàrrecs que tots portem en una nota del telèfon, en un pòstit groc, és un desafiament ja inabordable. Mai hem tingut tantes coses –petites i fàcils– pendents de fer. Em temo que l’encàrrec és la nova víctima de la vida contemporània (abans ho van ser els horaris). Es mor d’una ràpida malaltia. Jo fa onze mesos que no aspiro el cotxe, per exemple, i dos que vull anar a Correus a deixar-hi un paquet, i sis que hauria d’haver arreglat el timbre de casa. Ni sé el temps que fa que pretenc cosir un botó a un abric, vendre l’A-3 (dièsel, 140 cv, va com una bala), passar una factura per un obituari que vaig escriure fa tres anys, desfer-me de totes les camises de quadres, canviar la quota d’autònoms, obrir les cartes del banc, arreglar un llum, podar la planta enfiladissa, posar una pila al rellotge i comprar unes tisores que tallin.