Stefan Zweig, la sorprenent història del seu adeu a la vida, de Luis Meana

Es compleix avui, 22 de febrer, el 80 aniversari de la mort de Stefan Zweig i la seva segona dona, Lotte, el 1942, a la ciutat brasilera de Petrópolis, on havien arribat després d’un enrevessat laberint de fugides, països, exilis i renúncies de tot tipus. Tots dos van ingerir barbitúrics a l’anar a dormir la nit anterior, i els seus cossos, ja rígids, van ser trobats moltes hores després per la seva assistenta, sorpresa que tardessin tant a aixecar-se. A la senzilla habitació va deixar acuradament ordenats manuscrits sense publicar, instruccions, 20 cartes a amics i familiars, i, sobre la tauleta de nit, un document fonamental: una breu carta de comiat escrita en alemany de pròpia mà, però titulada ‘Declaraçao’, i en la qual Zweig explica al món les raons del suïcidi. Aquest famosíssim text diu el següent: «Abans que jo, per lliure voluntat i en plena possessió dels meus sentits, abandoni la vida, em sento obligat a complir un últim deure: agrair des del més íntim a aquest meravellós país, el Brasil, que m’hagi ofert a mi i a la meva obra un lloc tan magnífic i acollidor. Cada dia passat aquí ha contribuït a estimar més aquest país, en cap altre lloc hauria desitjat reconstruir la meva vida de nou, després que el món del meu propi idioma s’ha esfondrat i la meva llar espiritual, Europa, s’ha autodestruït. Però, després de complir els seixanta, fan falta moltes forces per començar totalment de nou. I les meves estan esgotades per tants anys d’errar sense pàtria. Per això considero millor tancar al seu degut temps i amb actitud alçada una vida en la qual el treball intel·lectual i la llibertat personal m’han donat les alegries més grans i em semblen el bé més alt d’aquesta terra. ¡Salutació a tots els meus amics! ¡Tant de bo arribin a veure l’aurora després d’aquesta llarga nit! Jo, excessivament impacient, m’avanço a tots ells!». Tota aquella desfondada etapa final és un immens riu amazònic ple de derivacions i afluents que no podem navegar aquí per raons d’espai. Els successos dels seus últims dies de vida són plens de dades contradictòries, aspectes sense aclarir i misteris per explicar, com pot comprovar qualsevol en un documentat llibre d’Alberto Dines, publicat en portuguès i traduït anys després a l’alemany. Però aquesta dramàtica i novel·lesca història no acaba amb aquest punt final, sinó que arriba al seu apogeu anys després. El maig del 2020, el ‘Frankfurter Allgemeine Zeitung’ publica un article de Robert Schild en el qual s’explica la sorprenent història d’aquesta ‘Declaraçao’. Això és, segons el seu autor, el que va passar. El 1935, un jueu alemany fabricant tèxtil a Stuttgart, Philipp Weil, recomana al seu fill, Friedrich, que, vist el negríssim panorama que estaven prenent els esdeveniments alemanys, emigri al Brasil amb la seva dona. Així ho fan, establint-se a Rio de Janeiro, on contacten amb un fabricant de teixits de Petrópolis. Poc després, Friedrich s’associa amb ell i funden en aquesta ciutat una empresa. A continuació, el fill porta al Brasil la seva germana, pares i sogres. Friedrich era des de petit un fervorós lector de Zweig i tenia el costum de regalar als seus amics brasilers traduccions portugueses de les seves obres. Cap al tard del 23 de febrer de 1942 truquen a la seva porta. És el veí del davant, el comissari Jose de Morais Rattes, que porta a la seva mà una carpeta. Aquest li explica que, unes hores abans, havien trobat morts al seu dormitori Zweig i la seva dona. I que, a la tauleta de nit, hi havia un text manuscrit en alemany titulat ‘Declaraçao’. El comissari li prega al seu veí que faci el favor de traduir-li el text al portuguès, perquè no entenen el que diu. Després de traduir-lo, el comissari agraeix el favor a Weil i aquest llavors li prega a l’oficial que, després de tancar-se la investigació, li entregui el manuscrit, ja que seria per a ell el regal més valuós de la seva vida. El comissari respon que això no és possible perquè, per motius legals, el document s’ha de mantenir almenys trenta anys a l’Arxiu Estatal. Però que, passat aquell temps, li donaria el manuscrit si ho vol. I així van quedar les coses. Sorprenentment, a finals de febrer de 1972, Weil rep una misteriosa trucada d’un desconegut que assegura tenir la ‘Declaraçao’. I l’informa que vol vendre-la. Al principi, l’empresari pensa que és una broma. Però, pocs dies després, el desconegut torna a trucar i li indica que li pot enviar una foto del document, que serà seu per 10.000 dòlars. Weil pensa que, per sentit del deure, per caràcter i per altres raons, qui li truca no pot ser el llavors comissari Morais Rattes, de qui no sap res des de fa anys, però que mentrestant s’ha convertit en un conegut jutge al Brasil. Dedueix que el desconegut ha de ser un dels policies participants en la causa. Weil regateja una mica el preu, i el desconegut li demana trobar-se al bar de l’elegant Hotel Serrador, de Rio de Janeiro, tot i que complint dues condicions: que porti els diners en un sobre gran i que s’assegui en una taula en el fons fosc del bar. Weil segueix les instruccions. De sobte, apareix a la seva taula un home amb molta barba i unes enormes ulleres negres. El desconegut, o el seu missatger, comprova el sobre dels diners, mentre Weil comprova l’autenticitat del manuscrit que havia traduït trenta anys abans. Resolt tot, cadascú se’n va per la seva banda, i Weil, dues hores després, guarda l’anhelat document a la caixa forta de casa seva. Aquest empresari treballa encara molts anys. En aquell temps, la seva alegria més gran consisteix a ensenyar-los als seus convidats i amics de confiança la carta manuscrita de Zweig i narrar com havia arribat a les seves mans. El 2000 mor, i se suposa que la carta seguia en la família. Però, el gener del 2020, Stefan Litt, responsable de Ciències Humanes de la Biblioteca Nacional de Jerusalem, escriu a l’autor de l’article del ‘Frankfurter Allgemeine Zeitung’ comunicant-li això: «La carta de comiat de Zweig la vam rebre el 1992 com a donació de Friedrich Weil, de Petrópolis. Va donar la valuosa peça en record dels seus familiars, Philipp i Helene Weil [els seus pares], així com d’Adolf i Flora Emrich. Aquest és un dels més valuosos documents de la nostra col·lecció, no precisament ‘pobra’ en tresors, i la figura de Zweig és una de les més valorades i per això ocupa un lloc preeminent a la nostra Biblioteca». I allà ‘descansa’, fins avui, el famosíssim document després de mil peripècies, amb les últimes lletres escrites per Zweig. Aquest final al Brasil, on reposa, no és més que un dels milers i milers de destinacions tràgiques d’escriptors i intel·lectuals jueus de l’època (J. Roth, Broch, Benjamin,…), fugits amb dificultats d’Alemanya i que van veure esfondrar-se les seves vides i van suportar tragèdies indescriptibles, i per a ells inexplicables, entre les quals Auschwitz, a causa d’«aquella sucursal de l’infern a la Terra» (Roth) que va ser l’Alemanya nazi. Nazisme que, en definitiva, va empènyer al suïcidi Zweig, que mor separat dels seus amics, llibres, idioma, i de tot el que havia sigut la seva vida, coses més valuoses per a ell que la seva pròpia existència. Un dolor que li va pesar molt més que ser un dels autors de més èxit de l’època, ser traduït a desenes d’idiomes, i haver fet molts diners. A part de ser, segons la meva opinió, el millor divulgador historicoliterari del segle XX. Però res de tot això va poder omplir el buit d’aquell esquinç de la seva llengua, amics i llibres. Com va recordar un altre famós emigrat, Thomas Mann, «la seva fama mundial va ser molt merescuda i és tràgic que la resistència d’aquesta capacitadíssima persona es trenqués sota el pes d’aquella època. El que més admirava d’ell era el do de revivificar, literàriament i psicològicament, les èpoques i les figures històriques». Tot i que tampoc li van faltar crítics: com Hofmannsthal, Musil, o el seu àcid compatriota Karl Kraus, que va dir que Zweig havia aconseguit dominar tots els idiomes del món… excepte un, precisament en el que escrivia, l’alemany.

El més llegit