Politització del català de posar i treure

Que en la felicitació de Pedro Sánchez dedicada a la directora Carla Simón per l’èxit d’‘Alcarràs’ no es fes referència al fet singular que fos rodada en llengua catalana va provocar vergonya en l’univers català. Certament, les dificultats de la cultura catalana per fer-se un lloc a l’exterior no tenen res a veure amb les seves capacitats, però sí molt amb el fet que la seva indústria cultural, com li passa a la produïda en gallec i eusquera, difícilment pot competir amb èxit al món globalitzat sense un Estat propi o amb la falta de complicitat de l’Estat espanyol. La resposta a l’‘oblit’ del president ens porta a la presència d’un substrat arrelat en la societat espanyola i en els seus dirigents polítics, que transita des d’un sentiment d’agressió per l’existència de llengües diferents al castellà fins a un altre de molesta ‘conllevancia’ per la seva resiliència. Certament, en el cas del català, a empentes i rodolons els actuals governs del País Valencià i Illes Balears intenten refer les desastroses conseqüències provocades pels governs del PP i, a Catalunya, el seu Govern està entossudit a rearmar el seu ús social a través d’un Pacte Nacional per la Llengua. Però que ningú s’enganyi perquè bona part de l’arrel del problema i la seva solució exigeixen una mirada més enllà del domini lingüístic de la llengua catalana. Qualsevol pacte ha de contenir en el seu frontispici la prèvia condició imprescindible que el PSOE actuarà en conseqüència amb la seva exigència de ‘despolititzar’ la llengua, tal com van fer públic també els catalans Salvador Illa i el president Montilla, persona a qui ningú pot atribuir, d’altra banda, posicions de desafecció cap a la llengua catalana. Al contrari. Desgraciadament, els arguments a favor de la ‘despolitització’ perden força quan no es fan extensius a la llengua espanyola. Més enllà del gran forat negre present a la mateixa Constitució, al fixar el deure de tots els ciutadans espanyols de conèixer la llengua castellana davant el simple dret que s’atorga implícitament als residents a Catalunya d’utilitzar l’idioma català, el cert és que quatre dècades més tard només raons polítiques continuen minorant les llengües cooficials. Raons polítiques han provocat que els intents de legislar una llei de llengües topessin amb la negativa socialista i fins i tot quan el PSOE va anunciar, l’any 2017, la voluntat de corregir-se mitjançant la presentació d’una proposició de llei tot va quedar en foc d’encenalls. Com, per raons estrictament polítiques, no s’han desplegat les lleis per les quals les televisions privades, com a servei públic, estaven obligades a fomentar el plurilingüisme, que s’hagi negat el dret a estudiar optativament les diferents llengües als estudiants de secundària als territoris no bilingües de l’Estat, que existeixin més universitats europees que espanyoles on cursar Filologia catalana o que les enormes potencialitats de l’Institut Cervantes les hagi invisibilitzat. La politització de la llengua castellana explica que encara avui es pugui administrar justícia sense conèixer la llengua de la ciutadania i que, sense cap rubor, presidents del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem fins i tot es delectessin amb afirmacions on relacionaven la llengua catalana amb l’idioma mandinga o meritant-la per a jutges amb la seva equiparació a una competència com balladors de sevillanes. No obstant, potser el cas més paradigmàtic està relacionat amb l’ús exclusiu del castellà al Congrés. Només la politització del concepte ‘idioma oficial’ va comportar que la introducció progressiva de l’ús del català l’any 2004, gràcies a actes d’insubmissió lingüística protagonitzats per diputats, es convertís en flor d’un dia. Efectivament, poques hores abans de firmar-se l’any 2005 els acords finals a la ciutat de Sigüenza, el representant socialista López Garrido va anunciar que no es ratificarien. SI no hagués sigut així, transcorreguts disset anys, avui milers de ciutadans ja haurien arribat a edat adulta havent crescut davant el mirall d’un Parlament on les diferents llengües s’expressaven amb tota normalitat i havent-les interioritzat lingüísticament i emocionalment. ¿Potser no seria el mateix Estat espanyol qui es mostraria al món com a exemple de plurilingüisme, de cultura i de modernitat? De la mateixa manera, l’esquerra espanyola tampoc cauria en la contradicció d’atribuir remeis a d’altres sense ni tan sols receptar-se’ls també a si mateixa. I, per descomptat, Pedro Sánchez ens hauria felicitat de veritat.

Politització del català de posar i treure

Els arguments a favor de la ‘despolitització’ del català perden força quan no es fan extensius a la llengua espanyola. Quatre dècades més tard de l’aprovació de la Constitució només raons polítiques continuen minorant les llengües cooficials

El més llegit