Per escassetat d’intel·ligència política, que l’oportunisme mai arriba a substituir, i desproveït ara de la més ínfima dosi de dignitat,Casado s’ha convertit en un nàufrag que braceja patèticament al seu remolí mentre els pesos pesants de la seva tripulació es conjuren per acabar d’enfonsar-lo. L’espectacle del final, patèticament infantil, es pot allargar més o menys. Feijóo serà el nou president dels populars, però arribarà al cim amb una terrible hipoteca d’un cost exorbitant. D’una banda, és el candidat natural, i ja ho era per succeir Rajoy, però, segons la versió més creïble, va abandonar davant les amenaces de Soraya Sáez de Santamaría de fer públiques algunes fotografies més aviat comprometedores. D’una altra, deu el seu ascens a la presidenta de Madrid. De manera que, per posar pau al partit, la pólvora Ayuso s’ha d’aliar amb el bàlsam Feijóo. Mala combinació. El segon ha defensat sempre la moderació i la centralitat del centrisme, demostrant que funcionava amb reiterades majoria absolutes al seu feu. En canvi, la gran diferència entre Ayuso i Vox no és ideològica sinó tàctica: encara que pocs s’hi hagin fixat, Vox és, per contrast amb els seus congèneres d’Europa, un partit tan extraordinàriament sigil·lós com extrem és el seu ideari. Ayuso, en canvi, ha obtingut el seu èxit a força de torrencial energia desbocada, i per això es pot adaptar a la pura dreta el símil de la pomera, sacsejat per Ayuso mentre Vox hi posa el cistell, que es va omplint sense parar amb l’expressa però gens explícita voluntat de fer com menys soroll millor.