En una setmana haurem fet un curs accelerat d’història. El segle XV va ser una època gloriosa de la llengua catalana, amb l’eclosió de figures capitals de la literatura, la majoria d’elles valencianes. Des de l’abrandat Sant Vicent Ferrer al delicat Jordi de Sant Jordi, des de la poesia excelsa d’Ausiàs March o Roís de Corella a la novel•la intrèpida, moderna, de Joanot Martorell. Tots, valencians escrivint en català, mentre al Regne de València – autèntic bastió i capital de la Corona d’Aragó – s’imposava l’anomenada “valenciana prosa”, un exemple de com ser elegant i precís en les comunicacions administratives. Alfons el Magnànim conqueria Nàpols i també hi establia la cort. En una setmana, haurem viatjat a l’antiga Corona, travessant el Mediterrani, patint contra els napolitans i ensenyant, a València, com es pot ser precís i elegant en un exercici de cal•ligrafia futbolística, sobretot a la primera part, amb l’aparició estel•lar d’un gabonès magnànim també.