Crònica d’un daltabaix anunciat

Dimecres passat vam tenir una reunió vespertina de coordinació del grup parlamentari socialista al Congrés a la sala Fraga Iribarne. En aquesta hi ha una rèplica del retrat de Fraga fet per Hernán Cortés Moreno, pertanyent al grup dels set pares de la Constitució que decora la sala Constitucional. Vaig fer broma amb un company sobre el fet que el polític conservador semblava mirar-nos estranyat, com pensant: ¿què faig jo entre tants socialistes? Vist com acaba la setmana parlamentària i política, més aviat es podria interpretar la seva mirada de reüll com una de circumspecció per veure si el principal grup de la Cambra estava bé o sumit en un caos com el seu a aquelles hores. Després d’hores de mems plens de crispetes, olives i humor càustic, sembla que la lectura que es fa a moltes llars és la de la satisfacció de veure l’adversari sumit en el caos més absolut, sense pensar en el que això comporta per a Espanya. ¿Pot permetre’s un país com el nostre no tenir un partit conservador seriós, que articuli l’alternativa de dretes del país, que encarrili els sentiments de ciutadans conservadors i els doni veu a les institucions? Si la resposta és sí, estimat lector, segueixi cap al següent article com si això fos un llibre d’escollir la seva pròpia aventura, perquè el que queda d’aquest no li agradarà. Espanya no pot permetre’s més temps no disposar d’una contrapart conservadora a l’actual Govern de progrés que encapçala el partit socialista; una que pugui homologar-se als grans partits europeus de la dreta moderada, que va ajudar a construir Europa des de la democràcia cristiana i el centredreta al costat de la socialdemocràcia. Després de la implosió i mort en ‘prime time’ de Ciutadans vam ser més conscients que mai que el Partit Popular havia emprès una carrera per deixar de sagnar per la seva dreta. Però, contràriament al que dictava la raó, la seva opció va ser la de córrer a competir en el terreny ultra amb Vox. Això ha portat Casado a protagonitzar alguns dels moments més estrafolaris recordats en campanyes electorals a Espanya i a un discurs caòtic que ha deixat el seu partit a mercè de Vox a Madrid, a Andalusia, a Múrcia i finalment a Castella i Lleó. Alhora que ha desencadenat la batalla que es percebia entre el sector Tea Party del partit, encapçalat per Ayuso –que vol unir-se als de verd desacomplexadament per governar–, i els que s’hi resisteixen. Una batalla cruenta que porta Vox a ser el centre de l’espai de dretes d’Espanya i desplaça l’eix conservador a posicions ultra en matèries tan sensibles com economia, cultura, igualtat, serveis socials o migracions, com ja hem vist en els últims anys en les esmentades comunitats on el PP necessita el recolzament de Vox. Uns ultres que, finalment, s’han atipat de ser crossa i que, gràcies a l’afinitat de múltiples dirigents populars, ara demanen tocar poder davant la debilitat dels de blau. És el capítol final d’un daltabaix que ve de lluny: en el dia d’avui els populars són testimonials en comunitats com Catalunya o el País Basc, i és una força que ja no pot optar a vertebrar la necessària transformació d’Espanya. El recolzament en els ultres per governar; el bloqueig que mantenen a la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que ja ha repercutit en la posició internacional de la democràcia espanyola; la deslleialtat amb Espanya d’anar a institucions europees a renegar del pla de recuperació; l’ús de vots trànsfugues per intentar tombar la reforma laboral sortida de l’acord entre sindicats i patronal; el to aspre i les arengues demagògiques constants en totes les tribunes públiques. Aquesta espiral, que va començar fa molt, arriba aquesta setmana al seu epítom amb les dentades públiques televisades entre els líders conservadors. Es tracta d’una discussió en la qual una certa opinió pública posa al mateix nivell la inoperància de Casado amb una Isabel Díaz Ayuso que o bé ha comès una il·legalitat o bé una immoralitat amb diners públics, i que ha tingut com a conseqüència manifestacions a la porta de Gènova que no poden deixar d’asemblar-se a aquestes convocatòries a la plaça de Sant Jaume en defensa de Pujol amb el cas Banca Catalana. I és que la dreta és dreta, ja sigui a Barcelona o a Madrid. Davant això, el contrast que ha ofert en les sessions de control a les corts el president Sánchez, que lluny d’enrocar-se en una posició egoista davant el daltabaix de l’antagonista va deixar molt clar que la prioritat per als socialistes és posar límit a la ultradreta a Espanya. Que pensava fer-ho, a més, a costa d’habilitar governs de signe contrari, sempre que es comparteixi el veto a l’extrema dreta en totes les institucions. Aquesta fermesa i oferiment, que sens dubte poden fer-nos sentir orgullosos a tots els socialistes del país, de moment només han sigut respostos amb el silenci de Casado. Una cosa que Espanya no pot permetre’s el mateix dia que comencen a caure bombes a la veïna Ucraïna.

El més llegit