Una característica habitual de la dreta ha estat sempre la tendència a la unificació. Parlo de la democràtica, és clar, perquè quan no ho és, tendeix a unificar-se sense maquillatge sota el paraigua del feixisme. Al contrari, l’esquerra tira més cap a l’atomització, cap a la dispersió ideològica radical, cap a les essències del purisme per damunt de les estratègies polítiques. La dreta, quan convé, quan arriba el moment decisiu, s’alia, perquè les essències són més flexibles, més adaptables a les necessitats del moment. Per això sorprèn, a primer cop d'ull, aquest «col·lapse» (ho diuen ells) que pateix el PP. Aquesta «situació insostenible on ens dessagnem».