‘Spin doctors’ i simples aspirants

Sense Miguel Ángel Rodríguez, avui l’actualitat política no tindria fixat el focus en la guerra civil que viu el PP. Sense ell, també hauria sigut difícil que Isabel Díaz Ayuso –que havia perdut les autonòmiques del 2019, però que acabaria convertint-se en presidenta gràcies als vots de Ciutadans– hagués aprofitat una crisi com la pandèmia per sortir políticament reforçada. I de segur que, sense la seva decisiva participació, Ayuso no hauria arrasat en les eleccions del 4 de maig passat, orquestrades per liquidar Cs i consolidar el seu poder i figura més enllà de Madrid. Miguel Ángel Rodríguez, popularment conegut com a MAR, és l’artífex que Ayuso s’hagi convertit en la icona més sòlida de la dreta espanyola actual. Si Ayuso continua viva (de moment) en la ferotge partida que està lliurant amb la totpoderosa Génova, i malgrat portar una motxilla carregada amb els evidents interrogants que acompanyen el contracte milionari de les mascaretes, és fonamentalment perquè rere seu hi ha MAR. El cas de Miguel Ángel Rodríguez il·lustra com l’estratègia i la comunicació són, en la política d’avui dia, molt més determinants que la capacitat de gestió. El relat s’imposa a les idees, i les paraules als fets. L’agilitat, la rapidesa de reflexos i, sobretot, l’habilitat per focalitzar els missatges i l’atenció de l’opinió pública constitueixen l’eix central del moviment polític. És el triomf dels ‘spin doctors’ en detriment de la política serena i de reflexió. El que ha passat aquesta setmana en la crisi del PP és un bon exemple de la imposició de la política líquida. Davant l’evidència que Génova estava filtrant als mitjans la bomba del contracte de les mascaretes d’1,5 milions d’euros, Ayuso passa a l’atac amb la denúncia dels espies i fins i tot provoca una primera víctima en el bàndol de Casado, amb la dimissió d’Ángel Carromero, una de les persones més pròximes a l’alcalde de Madrid, José Luis Almeida, rival seu. Qui colpeja primer, si ho fa amb eficàcia, comença guanyant el partit. I d’això MAR n’és un expert de llarga i avalada trajectòria. Molt abans de llançar Ayuso a l’estrellat, MAR ja va resultar una de les persones clau en la carrera de José María Aznar cap a la Moncloa. Quan el 1989, aquest periodista val·lisoletà –que llavors només tenia 25 anys– va aterrar a Madrid, com a mà dreta del nou secretari general del PP i aspirant a president del Govern, va dissenyar una estratègia de construcció d’un líder que bevia directament de la política nord-americana. Va aconseguir convertir un personatge gris, antipàtic i sense cap atracció com Aznar en una alternativa creïble. Va saber treure profit de la decadència del PSOE, creant frases que van superar el millor eslògan («vagi-se’n, senyor González») i va transformar la imatge d’un partit amb massa caspa en una organització moderna i atractiva, capaç de generar confiança i provocar crispació alhora. Va ser decisió seva col·locar simpatitzants rere del líder als mítings, oferir rodes de premsa gairebé diàriament, passejar el candidat –tot i que el tingués al·lèrgia al carrer– i establir sòlides connexions amb les televisions: Aznar va entrar a les llars espanyoles diàriament per convertir-se en un més, algú en qui poder confiar. Més de vint anys després d’abandonar la política, MAR va tornar de la mà d’una desconeguda com Isabel Díaz Ayuso –que el 2019 tampoc reunia cap element a favor seu– per convertir-la en una imatge pop. A base d’oportunisme, eslògans impactants i habilidoses jugades d’escacs en la gestió de la postpandèmia, Ayuso va aconseguir atraure la confiança d’una àmplia capa de la societat madrilenya que supera l’estricte àmbit d’influència del PP. Només un mag que sàpiga llegir amb atenció el pols social i no tingui complexos –ni escrúpols– per superar les normes políticament correctes és capaç d’obtenir el rendiment que ell ha tret amb Ayuso. En temps de política líquida, molts volen ser MAR (o Iván Redondo), però la majoria no passen de simples i tristos aspirants. Una de les poques herències que haurà deixat la Catalunya del procés és la d’un exèrcit de presumptes assessors, alimentant-se diàriament de la bilis generada per les seves respectives organitzacions polítiques, enfocades fonamentalment al combat amb l’adversari. Primer va ser contra l’Estat i l’altra meitat dels catalans; ara és entre ells, en un depriment joc en què els protagonistes es creuen viure a l’Ala Oest quan realment ho estan fent en un pati d’escola. Les files d’ERC i Junts estan plenes de figures d’aquest tipus. Personatges que han entrat en la política sense trajectòria professional i que passen dels 40 anys sense haver fet res més en la vida. Són, en teoria, assessors, però es traslladen d’un departament a l’altre, sense saber-ne res, quan els seus partits s’intercanvien conselleries i institucions. Aquests dies miren el combat entre Ayuso i el PP somiant en la versió catalana i tenint com adversari rl partit independentista rival, però quan aixequen la vista topen de cara amb la trista realitat que els envolta: el Parlament, la Meridiana, el somni de la unitat independentista...

El més llegit