Vaig parlar fa una setmana del doctorat 'honoris causa' que va rebre Pere Portabella a la Universitat de Girona. Hi tornaré, perquè en el decurs dels actes d’homenatge que va rebre (elogis, exposicions, lectures contemporànies de la seva obra) el cineasta va formular un discurs –breu, intens, als seus 95 anys– que ens il·lumina. «La cultura», va dir, «és l’espai vital més significatiu, perquè és on som capaços de pensar-nos a nosaltres mateixos». Poc després de dir això, la mateixa pianola que surt a ‘El silenci abans de Bach’ es movia enmig del públic, com si dansés, mentre n'emergien les ‘Variacions Goldberg’ del compositor sense el qual «Déu estaria disminuït». Poc després, Portabella va afegir: «En la rutina diària, hem de viure en estat d’alerta». No pas en «un» estat d’alerta, que ens ve imposat pel poder, sinó en l’estat de neguit quotidià que significa viure a l’expectativa, sense abaixar la guàrdia. Pensament, doncs, i vigilància. Davant dels perills i les mentides, les coercions i la violència. Viure sempre en una alarma permanent, sense deixar d’escoltar com la pianola, ella sola, imposa la bellesa en una rutina que també implora per la perfecció de les formes.