La conferència que Pere Aragonès va pronunciar dilluns contenia apel·lacions positives a amplis consensos socials, però aquestes crides van quedar llastades per les trampes al solitari que l’independentisme es fa a si mateix des del fracàs del procés. Trampes sobre la suposada unitat de la societat catalana entorn de les reivindicacions independentistes –la ‘Catalunya sencera’ va ser el lema més repetit–, sobre la unitat independentista, i sobre les causes de la deriva autoritària de la política espanyola i el diàleg amb l’Estat. És bo que Aragonès al·ludís a la ‘Catalunya sencera’ com a destinatària de les seves paraules i de la seva obra de Govern. I el cert és que, del decàleg programàtic que va anunciar, la majoria dels punts són assumibles per àmplies majories. Incloent la defensa del català, que pot suscitar «amplis consensos» (un altre lema de la conferència). No obstant, Aragonès va incloure en aquest decàleg l’amnistia i l’autodeterminació, obviant tot el que ha plogut a Catalunya en l’última dècada. La negativa a reconèixer que el procés va fracassar i a interrogar-se sobre el perquè d’aquest fracàs és el taló d’Aquil·les de l’independentisme. Reduir-ho tot a la negativa de l’Estat i la repressió condueix a una altra trampa: no adonar-se que aquest fracàs té relació, també, amb el fet que les reivindicacions independentistes no comptaven, i no compten, amb el recolzament de la ‘Catalunya sencera’. El president català va obviar que la divisió de la societat catalana avui està més enquistada que fa una dècada. Sense recosir aquesta fractura res és possible, i no és possible recosir-la desempolsegant una estratègia que va fracassar.