El 12 de gener del 2018, a la cúspide de l’èxit, Albert Rivera es va aixecar amb la notícia de la seva vida: una enquesta de Metroscopia el donava com a primera força en intenció de vot a les eleccions generals que s’havien de celebrar al cap de poc més d’un any. Les dades eren espectaculars: Ciutadans hauria obtingut llavors el 27,1% dels vots, davant un 23,2% del PP i un 21% del PSOE. Era el moment de glòria de Rivera, aquell noi que s’havia fet famós al seu dia per posar despullat en la campanya de les eleccions autonòmiques catalanes del 2006, en què va obtenir uns modestos però significatius 3 escons, a partir dels quals va edificar el seu lent però irresistible ascens. Quan Albert Rivera va irrompre en la política catalana, ho va fer de la mà d’uns quants intel·lectuals frustrats per la irrellevància a la qual els havia deixat primer el pujolisme i, més tard, el maragallisme. Rivera va ser hàbil perquè va entendre que podia edificar el seu creixement amb un discurs frontal a l’hegemonia catalanista, i se’n va adonar que a l’oasi català era rendible ser un agitador, tot i que fos a base de mentides: el líder de Ciutadans va entendre abans que ningú que la veritat era el menys important, el que importava era explicar-li als mitjans de la resta d’Espanya el que volien escoltar, tot i que no fos cert.