Això és el que penso quan em poso davant l’Agneta, qui sembla la protagonista de l’última novel·la que he escrit i que surt en uns dies: companya, ja no soc tu. Alguna vegada ho vaig ser, és possible que encara em quedin restes d’aquest personatge per aquí i per allà, però, en essència, ja no soc l’Agneta. L’Agneta viu al meu pis del Raval, i li agrada l’ordre i no suporta tenir totes les caixes de la seva última mudança pel mig. El matalàs del pis –encara no li diu casa, sinó pis– és vell, però no el vol canviar perquè ja prou caos té, i el llit almenys té un lloc assignat. Pensava que volia formar una família, i viure com viuen la majoria de les parelles, instal·lada en una inèrcia dolça, molt dolça, i anar alimentant un amor calmat i tranquil que la fa viure bé, bastant bé. Però s’ha divorciat i ara ja no ho té tan clar.