Perdre’s amb Tallón

Perdre coses és humà i trobar-les, diví. Buscar-les pot ser una vocació. A la novel·la ‘L’home que es va perdre’, del 1929, Francesc Trabal planteja una idea aparentment forassenyada: El Lluís Frederic s’oblida en un cafè de Gràcia un portacigarrets d’or que li havia regalat la Sílvia, la seva ex. Esperonat per l’angoixa de perdre l’últim vestigi del seu amor, organitza una enorme campanya per trobar-la. Després de tres mesos de recerca obsessiva, entregat a aquesta única causa i sintonitzant per primera vegada en la seva vida amb un objectiu nítid, la troba. La primera pregunta és: ¿I ara què? La segona: ¿I si la tornés a perdre? I després: ¿I si perdés una altra cosa? «Quina felicitat viure i viure trobant i perdent coses». Amb el temps, planeja emigrar a Amèrica, on valorarien la seva audàcia, un emprenedor de la idea de perdre: «Podem perdre coses formidables, sensacionals. Podem perdre cases, monuments, trens, morts...». M’hauria encantat haver explicat al seu dia aquest argument a Juan Tallón. Només ens hem vist en persona una vegada, quan em va presentar la meva anterior novel·la a Santiago, i en aquesta ocasió vaig comprovar el seu talent, la seva gràcia i també la seva magnètica relació amb la pèrdua. Després d’una nit de copes, vaig ser jo qui vaig perdre el tren a primera hora de l’endemà. Si aquella nit hagués conegut la història que ja llavors tramava, podria haver-li parlat de l’home que es va perdre. Ho hauria fet just després que em plantegés l’argument del fascinant i aconseguidíssim llibre que ara, després d’anys de buscar-li sentit i estructura, publica amb el títol ‘Obra maestra’ (Anagrama): «Desapareix una escultura d’acer, una obra mestra del minimalisme, de 38 tones de pes». L’obra havia sigut encarregada pel museu per a la inauguració del Reina Sofia. Després aquests quatre blocs d’acer, ideats per Richard Serra, van ser traslladats a una nau a Arganda del Rey, el 1990. Quan, quinze anys després, el centre va voler recuperar l’obra, simplement s’havia perdut. La dificultat per moure sense deixar rastre una cosa d’aquestes dimensions fa més gran l’enigma. Seria gairebé creïble que l’hagués perdut el Lluís Frederic, un personatge de ficció, o que hagués acabat com a monòlit de la realitat prehistòrica de la pel·lícula ‘2001’. Una cosa absurda exigeix una solució absurda. I això és absurd per diverses raons. La primera és que el que es va perdre va ser una obra mestra. Si s’hi fixen, sempre es perd l’encenedor que s’encén, el bolígraf que encara pinta, la persona que s’estima. Sempre se’n van els millors. I això és perquè només sentim que s’ha perdut el que sentim perdre. La segona és que el que es va perdre va ser una obra mestra. I que, com es diu al llibre: «L’obra mestra és robar l’escultura de Richard Serra, no fer-la». Una frase que recorda poderosament aquella de Brecht: «¿Què és robar un banc comparat amb fundar-lo?». Així que Tallón entrevista el vigilant que es menjava un entrepà de sardines, la cap de comunicació del Ministeri de Cultura, César Aira, taxistes, ferrovellers, membres de la Interpol. I els organitza amb els recursos de composició i estil de la novel·la de ficció i dins del subgènere del reportatge de cites. Dibuixant un retrat de l’artista, de l’escriptor, de la nostra suposada entrada en la modernitat i de l’evolució de l’art institucional. I el que aconsegueix és el que el títol promet: una obra mestra. En concret, de la literatura factual d’aquest país. Quan t’entossudeixes a buscar una cosa, sempre n’apareix una altra.

Perdre’s amb Tallón

Amb el seu últim llibre, aconsegueix una obra mestra de la literatura factual d’aquest país

El més llegit