Els partits de l’Espanya buida, ¿flor d’un dia?

La democràcia representativa es caracteritza perquè tots i cadascun dels elegits representen el conjunt de l’electorat. No és infreqüent creure que només representen la seva circumscripció, o fins i tot pitjor, únicament els seus votants. Igualment, d’unes Corts se n’esperen decisions en favor del bé comú. És a dir, que resolguin els problemes de la ciutadania –preferentment els més apressants– conforme al codi de valors prioritaris en la societat. Si cada diputat creu representar només els ‘seus’, i si les majories parlamentàries són sectàries i només legislen a favor dels ‘seus’, correm el risc que hi hagi col·lectius que se sentin aliens tant als qui decideixen com al que decideixen. Ni em resolen els problemes ni em representen. En definitiva, apareixerà el descontentament. És indiscutible que per molts aquesta dinàmica no representa, en si mateixa, un problema, ja que no només es tracta d’una cosa conjuntural –és l’alternança, estúpid– sinó que, a més, la vertiginositat de l’agenda política no permet aturar-se el temps que alguns primmirats necessitarien per sentir-se integrats als processos decisionals. Tot sistema té fallades i desgast. La seva imperfecció és una cosa natural. No estant radicalment en contra dels arguments que acabo d’esgrimir, també poden ser l’indicatiu de patologies democràtiques cròniques i fins i tot letals. En aquest sentit convé mantenir-se vigilant El descontentament acostuma a tenir quatre sortides naturals: l’apatia, la desafecció, la radicalització i l’autorepresentació. La més poblada, per fortuna per a la salut democràtica, és l’apatia. El ciutadà entén que «gent com jo no pot influir en res». Ni m’entenen, ni els entenc, ni m’escolten ni els meus problemes els són rellevants. Més preocupant, pel que representa i pel creixement sostingut dels últims anys, és el descontentament que serveix d’avantsala d’un conflicte molt més greu: la desafecció. Ja no és un problema de representants o de polítiques; la queixa és al sistema. No funciona. Ja no es tracta d’una cosa conjuntural, sinó estructural. Mai m’escoltaran, la política és un joc de trilers que s’intercanvien vots per ‘treure’n profit’. Els nostres problemes són el de menys. Per fortuna, la radicalització del descontentament que transcendeixi la descreença en el sistema i es converteixi en un exercici bel·ligerant en contra seu –antisistemes– no és majoritari, si bé és molt preocupant, tot i que la nostra classe política no sembla advertir-ho o voler reconèixer-ho. Una última possibilitat, infreqüent tant per l’esforç continuat que representa com per la fàcil deriva cap a populismes salvadors i infructuosos, és l’organització del descontentament i la seva conversió en una plataforma social que articuli i defensi aquests interessos que els aglutinen i creuen menystinguts pel sistema. Aquest tipus de moviments ciutadans es pot acabar convertint en una plataforma electoral, avantsala d’una força política. El lector no se sorprendrà si afirmo, només per citar-ne alguns, que Per Àvila, Sòria ¡Ja!, Espanya Buidada, Zamora Decideix o El Bierzo Existeix són exemples rotunds d’aquest intent del descontentament per autorepresentar-se. El dubte és si, com la flor de lluna o la flor tigre, seran la flor d’un dia. En aquest sentit, tenim dos exemples històrics que ens podran ajudar a entendre les potencials derives de tots aquests nous partits: els partits agraris nòrdics i el poujadisme. Els partits agraris van irrompre a Europa a finals del XIX. Amb diferents matisos tenien l’agricultura i el treball rural com a epicentres del seu accionar polític. Així, els problemes rurals, la descentralització o el món de la petita empresa eren els seus principals objectius polítics. Ser monotemàtics no els va impedir ser constructors, juntament amb la socialdemocràcia, del model d’Estat del benestar. És veritat que van recolzar la construcció d’aquest model perquè se’ls van garantir els preus mínims agrícoles; però la van recolzar. Amb el temps, s’han adaptat a la disminució de la població rural i han diversificat la seva base de recolzament. Així van afegir al seu focus l’escepticisme per la Unió Europea, o van ser els primers a promoure la protecció del medi ambient o l’eliminació total de l’energia nuclear. Aquesta evolució els va fer abandonar les seves denominacions agràries i reanomenar-se partits de centre –difícilment ubicables, no obstant el nom, en l’espai dreta-esquerra–. Des d’aleshores, han recolzat sense estridències governs conservadors o socialdemòcrates. Són un més dins del sistema de partits. Per la seva banda, Pierre Poujade el 1953 va orquestrar, a través de la Unió per a la Defensa dels Comerciants i Artesans, una vaga ferotge a tot França contra la pujada dels impostos. Recolzat per camperols descontents i petits comerciants va aconseguir que l’Assemblea Nacional legislés reduint els impostos. Deixant-se endur per l’onada d’èxit es van articular com a partit polític i, en les eleccions de 1956, va obtenir més de dos milions i mig de vots i més de 50 diputats –entre ells hi havia carnissers, forners, llibreters, etcètera–. El poujadisme va aglutinar classes mitjanes, va actuar de manera corporativa, va trobar en les pràctiques populistes la via de l’èxit i no va tenir cap objecció a flirtejar amb la violència; no obstant, el 1958 va fracassar electoralment i va precipitar el seu ocàs. Avui ‘poujadisme’ és un vocable pejoratiu que ens al·ludeix a la demagògia i el populisme reaccionari. Si tots aquests nous partits que irrompen buscant aglutinar el descontentament de l’Espanya buida acaben per ser un actor més del sistema de partits, o es transformen en insofribles populismes, s’ha de veure. En tot cas, el seu primer escull serà arribar a la seu de les Corts de Castella i Lleó, i no és, ni de bon tros, fàcil.

El més llegit