El que ha passat aquests dies amb Laura Borràs en el Parlament, tot i que no ho sembli, té poc a veure amb Laura Borràs. La batalla política que arrossega aquest significatiu cas la posa inevitablement al centre de la diana, però el seu inevitable protagonisme pot desenfocar erròniament la veritable qüestió de fons. Tot això, per no anar, no va ni tan sols del ja exdiputat Pau Juvillà, víctima d’una sentència administrativa desproporcionada, però tirat després a la cuneta pels suposats irreductibles. I és que el cas porta amb si mateix una càrrega de profunditat, perquè explica el final d’un viatge impossible: amb la retirada de l’escó de Juvillà acaba oficialment la fugida cap endavant d’una part de l’independentisme, que es proclamava revolucionari fins que ho ha hagut de demostrar. L’assumpte compromet Borràs (que va edificar el seu mandat sobre la hipòtesi que ella, a diferència del seu antecessor Torrent, sí que portaria els seus ideals fins a les seves últimes conseqüències), però per damunt de tot despulla definitivament l’autodenominada estratègia de la confrontació, un més dels somiejos que han confós l’independentisme en l’última dècada. La política és tan cruel que és probable que els que fa pocs dies consagraven la presidenta ara l’abandonin a la seva sort, però els danys col·laterals van molt més enllà de Borràs: amb el fiasco de la defensa de Juvillà ha quedat clar que el que pretenien alguns no era desobeir sinó fer-ho veure, que en realitat no es tractava de plantar cara sinó de prometre-ho.