Catalunya, de nou terra d’oportunitats

Catalunya és el que és perquè està situada a l’extrem occidental del Mediterrani, perquè té Europa a tocar i perquè l’Islam també hi va arribar. Però sobretot és el que és perquè ha sabut aprofitar moltes de les oportunitats que han passat (si bé no totes). Aquesta setmana m’ha visitat un amic de Tarragona enamorat de la Garrotxa. Quan parlàvem del pes industrial de la comarca que només té 58.600 habitants amb un PIB de la indústria del 47,7%, vam intentar trobar explicacions de per què era així. ¿Per què la Garrotxa és tan industrial al costat d'altres comarques com la Ribera d’Ebre, la Segarra, la Conca de Barberà o l’Alt Camp? A diferència d’alguna de les comarques esmentades en les quals una empresa és el tractor de l’activitat econòmica, com una central nuclear o una gran cooperativa, a la Garrotxa l’activitat es troba molt dispersa. Llavors, ¿per què s’ha desenvolupat i mantingut una activitat industrial? Primer de tot, pel fet que la revolució industrial es va fer al costat dels rius Ter, Llobregat i Fluvià, on les fàbriques tèxtils i de paper s'hi van ubicar. Però, ¿per què no va ser així als rius Noguera Pallaresa o Segre o, encara més, per què quan els rius arriben a la plana de l’Empordà no van tenir les fàbriques allà? La qual cosa ens porta a pensar que, per tal s’industrialitzés un territori, abans ja hi havia d’haver una activitat manufacturera, bàsicament de forja, tèxtil i de fabricació de paper, activitats que eren en les comarques que després es van industrialitzar. Ernest Lluch replicava als que afirmaven que Catalunya havia anat millor després del 1714 dient-los que això no va ser així a València ni tampoc a l’Aragó. ¿Què va passar a Catalunya? Doncs que un atzar de la geopolítica va fer que França i Holanda entressin en guerra a l'any 1672. A partir de llavors, els holandesos van haver de buscar qui els fabricaria l’aiguardent que necessitaven per barrejar en l’aigua durant els llargs viatges atlàntics. Aquest aiguardent el van trobar al Camp de Tarragona, sortint de Salou i Torredembarra. Aquella obertura del comerç fora del Mediterrani, cap a l’Atlàntic, va ser la globalització de Catalunya. Allò va continuar amb una efervescència en la construcció de nous vaixells que anaven a Holanda i tornaven amb teixits, sobretot d’indianes, que aquí es va intentar copiar ràpidament. Aquell comerç més endavant es va estendre a Amèrica, portant cotó i ron cap aquí i també esclaus africans cap allà, en una triangulació a l’Atlàntic que va fer moltes fortunes i va reforçar la industrialització i modernització del país. Aquella oportunitat de globalització que va saber agafar Catalunya va continuar amb l’arribada de la Revolució Industrial de la mà d’un canvi en la política espanyola que va alliberar privilegis feudals, per exemple en l’ús de l’aigua dels rius. I així va ser com, després del 1850, es va generar una bogeria col·lectiva en industrialització. Molts volien fer una fàbrica del que fos, anaven a les exposicions universals a Barcelona (1888) o a París (1889) buscant oportunitats. ¿Tothom? Tothom no, només les àrees que havien sabut crear el potencial, la cultura de la innovació, les que tenien capital provinent dels pagesos i dels indians, en definitiva les que tenien el mar no massa lluny pel comerç, un riu que es deixés gestionar i una població que es pogués adaptar als nous conceptes de treball. Això va passar a la Garrotxa, tot i que les comunicacions eren molt dolentes. La continuïtat industrial ha estat perquè no ha tingut cap opció per desviar l’atenció de l’economia cap a activitats immobiliàries i de construcció, sovint més fàcils, com ha estat en les comarques marítimes. També per més coses, per l’excel·lència en la formació professional i ara per la bona col·laboració publico-privada, capaç de resoldre problemes com el de l’arribada de la fibra òptica a tots els pobles. Tot això ho explico per dir que ens trobem novament a les portes de noves oportunitats, en el naixement d’una nova economia amb recursos renovables i molt circular. Dependrà de nosaltres decidir si estem disposats a acceptar les noves circumstàncies i a no perdre un impuls que ens dona la història. Haurem de decidir si acceptem el cost de veure modificat el paisatge de les muntanyes i de les planes, si acceptem posar plaques a tots els teulats, si acceptem que els nostres residus sòlids i líquids es transformin en energia, si volem tenir camps amb cultius oleics o per fermentar, si acceptem agrupar-nos en comunitats energètiques per compartir generació i consum, si acceptem viure viatjant més a prop, si acceptem comprar productes més locals, si ens vestim sense ser esclaus de la moda... Aquesta revolució ja ha començat. Ho està fent de forma no controlada, a través de l'aturada brusca de la globalització i de l’increment dels preus de l’energia, fets que han fet apujar la inflació. El BCE ha admès (per fi) que la inflació no era un fenomen conjuntural i que hauria de pujar els tipus d’interès. També perquè ho fa la Fed americana i no pot estar sense actuar, per no afectar excessivament el canvi euro-dòlar. Doncs bé, encara que sigui de forma imprevista i desordenada, la revolució ha arribat i Catalunya no pot deixar perdre aquesta oportunitat. Dijous al vespre, la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, va dir que les centrals nuclears no s’allargarien per risc de seguretat, arran de veure l’experiència de França. I va afegir que si Catalunya no desenvolupa els projectes que necessita per a la nova economia, «l’Estat posarà les línies que facin falta» per subministrar l’energia a Catalunya. És a dir, si no aprofitem l’oportunitat se’n beneficiaran els veïns. Divendres, la consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà, va desvetllar la planificació energètica Proencat 2050, acceptant que la instal·lació renovable haurà de ser massiva. Avisats estem.

Catalunya, de nou terra d’oportunitats

La revolució d’una nova economia, basada en recursos renovables i molt circular, ha arribat. No es pot deixar passar aquesta ocasió

El més llegit