Podia passar qualsevol cosa. I va passar l’alegria. Una lliçó de joves entremesclats de veterans, jugant contra corrent, espantats pels fracassos del passat, dirigits des de la banqueta per un que encara és com ells, afrontant el partit més simbòlic d’aquest temps, ja que l’Atlètic és com una pedra de toc, una amenaça per al feble equilibri blaugrana. L’espant va ser el gol de l’Atlètic, Luis Suárez sotjant perquè la història el reivindiqués (i amb raó) davant una graderia que el té en la bona memòria. Uf, era una jornada dura com un cop franc.