Els límits de la infància

Vet aquí una escena que tots hem vist alguna vegada. Diumenge al migdia, restaurant italià. A la taula del costat s’asseu una parella amb la seva filla, d’uns cinc anys. Un cambrer deixa la carta, el pare consulta el mòbil, la nena juga amb un unicorn de crin multicolor. La mare llegeix el menú i pregunta a la nena: «¿Quina pizza vols?». La nena no respon, absorta en la figureta, i ella li repeteix la pregunta. Llavors la nena diu amb una cançó d’anunci: «¡Vull la pizza de Casa Tarradellas!». Els pares riuen i la mare li pregunta de nou: «No, ara de debò, bonica, ¿quina pizza vols? ¿La de salmó, per exemple, o la de pernil york i xampinyons?». Em pregunto en quin moment els nens de cinc anys es van convertir de sobte en sibarites del menjar, o més aviat en quin moment els pares van creure que les seves criatures de P5 tenien prou seny per decidir segons quines coses. Em fa pensar en el sociòleg Neil Postman, que el 1982 va publicar un assaig –‘La desaparición de la niñez’– en què reflexionava sobre la pèrdua de la innocència en els nens d’aquella època. El llibre oferia diverses intuïcions que, quatre dècades després, continuen sent actuals i profètiques. Segons Postman, les influències de l’era pop en la societat nord-americana –la televisió, la publicitat o els videojocs, entre d’altres– diluïen els límits entre la infància i l’adultesa, de manera que els grans s’estaven tornant criatures i, el que és pitjor, els nens creixien amb actituds pròpies dels grans. «Donem als nostres fills respostes per a preguntes que mai s’han fet», afirmava Postman, i així se’ls priva de la idea de joc i la innocència. La desaparició de la infància era un llibre escrit abans d’Internet. Quan el va reeditar, anys després, Postman va afegir un prefaci en què afirmava que, gràcies a la xarxa, els símptomes s’havien expandit a tota la societat avançada. Així, sovint sembla que els nens del segle XXI es comportin com adults sense haver viscut abans l’agradable despreocupació infantil. La televisió, els concursos i la idea de competitivitat en són culpables en gran manera. Els partits de futbol d’alevins o infantils, per exemple, que ja eren analitzats per Postman, avui imiten la transcendència dels futbolistes professionals. Els concursos que exploten el talent infantil per cantar o cuinar els empenyen a reproduir gestos i actituds dels adults. La publicitat i la moda també han difuminat els límits: mares i filles que vesteixen igual, preadolescents que demanen el seu primer tatuatge. Neil Postman va morir el 2003 i no va assistir a la irrupció del telèfon mòbil i les xarxes socials, que en molts casos exerceixen de vasos comunicants entre els costums d’infants, joves i adults. En vista de la imatge de pares i fills amb el cap enterrat a la pantalla del mòbil, ara es preguntaria qui imita qui. I potser hauria de reformular una de les seves idees i acceptar que avui dia, finalment, tot és joc i innocència –per no anomenar-ho ingenuïtat.

El més llegit