Parlem de comes, per Care Santos

Aquests dies es parla molt de la novel·la ‘Ulisses’, de James Joyce, arran del centenari de la seva publicació. És divertit comprovar que la controvèrsia que va generar llavors continua vigent. Molts no la suporten (entre ells molts escriptors), d’altres la consideren la genialitat més gran del segle XX. «Vaig escriure ‘Ulisses’ per tenir els crítics entretinguts durant 30 anys», en va dir l’autor. Sens dubte, ho va aconseguir. I no només tres dècades. Vet-nos aquí, 100 anys més tard, donant-li voltes a la cosa. Somrient pels qui van considerar Joyce un ordinari i un ésser menyspreable perquè el seu Harold Bloom es masturba o defeca. Però en aquest article jo no volia parlar de res això. Volia parlar de comes. Cada vegada que es parla d’‘Ulisses’ recordo el monòleg de Molly Bloom, que tanca la novel·la. Cinquanta pàgines sense punts ni comes, que vaig conèixer en una adaptació teatral dels anys 90, i que em van commoure profundament. L’immensa xerrameca d’una dona sola que espera un marit a qui no vol veure arribar. Em va commocionar la dimensió de la seva tragèdia, és clar, però també el malabarisme literari que suposava escriure-la així. Sense concessions ni pauses. Els éssers escrivents dediquem molt temps a pensar en les pauses. És a dir, en les comes. De fet, col·locar les comes és una de les màximes dificultats de l’escriptura. Qui ho diria, ¿oi?, un signe tan modest. William Shakespeare va fer servir a les seves obres 138.198 comes (moltes més que punts o que qualsevol altre signe de puntuació). Oscar Wilde té una frase famosa respecte als mals de cap que provoquen les comes: «Avui m’he passat el dia corregint; al matí he tret una coma i a la tarda l’he tornat a posar». Acabo de llegir un llibre que tracta de comes: ‘Píllale el punto a la coma’. És un manual de puntuació, però també un tractat sobre la gran importància del petit, el gairebé invisible. El firma Bard Borch Michalsen, filòleg i noruec. També és un llibre sobre com de repetitius que som els éssers humans. Avui a la Terra s’escriuen 15 milions de WhatsApps cada minut, però tenim problemes amb on posar les comes des que Aristòfanes de Bizanci les va inventar en el segle II abans de la nostra era. El seu invent va ser un gran avenç per a la humanitat. Normal: quin gust tenir on respirar, saber que les coses tenen un sentit. Es van tornar tan importants que hi va haver dos erudits del segle XIX que es van desafiar a duel perquè discrepaven sobre la seva col·locació en una frase. Un d’ells va morir, per cert. No sé si en el seu epitafi hi haurà comes. Avui als tallers d’escriptura creativa es discuteix molt sobre comes. I, el més curiós: els joves les utilitzen més que mai, al contrari del que passa amb altres signes. Sembla que el punt perd popularitat perquè se’l considera superb, desagradable. La coma, al contrari. En una època en què tota la puntuació tendeix a desaparèixer, la coma es multiplica. Jo crec que Molly Bloom hauria sigut menys desgraciada si hagués tingut comes i si hagués sabut on posar-les.

Parlem de comes

Els joves les utilitzen més que mai, al contrari del que passa amb altres signes. Sembla que el punt perd popularitat perquè se’l considera superb, desagradable

El més llegit