Patrulla d’infal·libles

Una patrulla de savis recorre Espanya. Uns i d’altres, companys o contraris, presumeixen d’infal·libles. Una delegació d’aquesta catèrvola es va asseure aquest dijous de febrer al Congrés dels Diputats. Des del matí a la tarda van estar establint doctrina fins que la realitat cibernètica els va ficar en una baralla que els va deixar despentinats. Alguns més despentinats que d’altres. Des que va dictar la doctrina de la seva infal·libilitat, que consistia a tirar la pedra i amagar la mà, Gabriel Rufián va estar explicant que, tot i que la votació sortís carbassa per a Yolanda Díaz, hi hauria manera de continuar arreglant-se. Però quan a ell i a d’altres (com al basc Aitor Esteban) els va esclatar la derrota provisional de la proposta de llei de reforma laboral la pal·lidesa els va posar al seu lloc. No hi estaven en contra, o no hi estaven tant, però hi votaven en contra. Un dels arguments més vistosos era que els negociadors (o negociants) els trucaven a ells menys que als perversos conservadors o als pesats capitalistes. A Rufián se li va ocórrer un mantra que li va durar fins a la tarda en què se li va desbaratar l’argument: com que a la patronal li agradava la reforma, s’havia de prendre com a pèssima. A més, aquest capità dels infal·libles presumia que, una vegada consumada la derrota, a la qual ell contribuïa amb el seu vot, continuarien dialogant amb el govern mestís perquè el recanvi és pitjor. En la part visible del recanvi, l’oposició, bullia una espècie de potatge de gofio l’alegria del qual depenia d’altres d’infal·libles, aquesta vegada navarresos vestits amb la disfressa d’aquell Tamayo i contemplats des dels escons de la dreta com a salvadors de la pàtria. Aquell moment de glòria els va posar a aplaudir com en la loteria. Qui allà va estar amb una certa contenció va ser Casado, com si tingués un pèssim presagi, i endevinés que d’un moment a un altre li cauria un ruixat. Li va caure. Des de feia una estona ell havia convocat els seus pròxims, que estaven dinant, perquè busquessin la manera d’explicar una cosa o la seva contrària. Quan van haver d’explicar la contrària ja era de nit en aquestes ànimes infal·libles, que miraven sense glòria els navarresos i lletrejaven com per esborrar-lo el nom d’Alberto Casero. Aquest heroi invers va explicar (o va fer que expliquessin) que va votar des de Càceres perquè estava greu, però greu i tot va viatjar a Madrid per aclarir que no li va la cibernètica però sí l’obediència. El PP va presentar Casero com un absent infal·lible; és a dir, era impossible (ho va dir Martínez-Almeida i no consta que estigués ben informat) i ho van dir des de la nit al matí els diferents portaveus sofrents del PP: és impossible que Casero s’hagi equivocat. ¿I per què no ha d’equivocar-se el pobre Casero? Ah, perquè ells el coneixen bé. ¿El coneixen bé i no són capaços, si a més l’estimen, de dir-li que no és bo que algú en la seva situació sanitària no ha de fer un trajecte tan llarg només per ratificar, o rectificar, un vot? Tot i que aquest valgui la salvació de la pàtria. Tots semblaven defensar el disputat vot d’Alberto Casero. Com si fos un vot infal·lible. Trist país que vol i no vol alhora. Lamentable nit en què tots van exercir d’infal·libles i cap va tenir a prop el nen que, en la història, sempre ha vist clar els qui van despullats.

El més llegit