Habilitats

He arribat tard al Wordle. Soc la típica persona que primer es riu de les modes, les evita i les critica, i després les abraça sense mesura i a deshora quan els altres se’n comencen a cansar. Per això he arribat tard al Wordle de la mateixa manera que vaig arribar tard a les camises de quadros, les sabatilles Converse, els podcasts, la covid, la cansalada fregida, el trap i el telèfon mòbil. En aquest cas he arribat tard al Wordle, però almenys hi he arribat amb tot, com un bon defensa central al tall, això és innegable. Ara el primer que faig cada dia al llevar-me és jugar al Wordle. I això no és el pitjor. El veritable problema és que soc boníssim: resolc totes les paraules i fa gairebé tres setmanes consecutives que no fallo. Tant és així que no he perdut mai, ni perdré, i si ho penso una mica era d’esperar. Té tot el sentit, tota la lògica: soc boníssim al Wordle perquè és la típica cosa que no l’importa a ningú i que no serveix per res. La típica qüestió inútil que se’m dona genial, la típica gesta irrellevant per a la qual estic capacitat de sèrie. En el repartiment d’habilitats segur que també vaig arribar tard. No saber fer res deu ser una desgràcia, però ser boníssim en coses que no serveixen per res és una calamitat gegant. Per resumir, diré que si tots fóssiu com jo, la humanitat s’hauria extingit fa molt temps. Això meu és sens dubte lamentable –el mestre del Wordle, el rei de les cinc lletres– però hi ha gent encara pitjor, i això sempre anima. Habilitats absurdes De nens, un cop érem a la pista de futbet, tan tranquils, i va arribar un amic amb el seu oncle. El nostre amic ens va dir: ‘Mireu què sap fer el meu oncle’, i l’oncle es va posar la pilota al cap, com si fos una foca, i va creuar el camp sencer sense que li caigués a terra. Els altres ens vam mirar pensant ‘què és aquesta merda i per què ens has portat el teu oncle, que aquí no ens agraden les novetats ni les sorpreses’, i a continuació vam jugar una patxanga. L’oncle es va apuntar i va passar el que havia de passar. La segona vegada que es va posar a fer la foca li va caure una justa i lògica puntada de peu voladora al cap, en una lícita pugna per la pilota. Estarem d’acord que posar-te a fer la foca amb la pilota és molt pitjor que no saber jugar a futbol. La típica cosa que no importa a ningú i que no serveix per res. Últimament ja no es veu tant els futbolistes mostrant habilitats absurdes i fent tocs de pilota quan presenten els fitxatges. I si ho fan no me n’assabento, que ve a ser el mateix per a la meva ment. Hi estic bastant a favor, perquè així evitem l’engany massiu en horari infantil: pensar que el futbol és fer tocs és igual que pensar que la literatura és jugar al Wordle. Els tocs no et salvaran quan t’estiguis jugant la temporada. Els millors dels meus equips mai han sigut els que es posaven a fer aquestes xorrades. Els millors dels meus equips ho veien i desconfiaven. En el minut 70 del partit clau de l’any coneixes de debò qui són els millors, i aquí queden llunyíssim les presentacions –i els somriures, els posats i els tocs–.

Habilitats

Pensar que el futbol és fer tocs és el mateix que pensar que la literatura és jugar al Wordle

El més llegit