Obro el ‘mail’. ¡Bones notícies! Tinc una proposta d’EL PERIÓDICO. Volen que hi tingui una columna quinzenal. ¡Que xulo!, penso. I a l’instant, un pensament intrusiu: ¿no estic fent ja moltes coses? ¿He de dir que sí a tot sempre? Com més feines, millor, ¿oi? Això és el que em diu tothom: «¡Estàs a tope, Ana. Et veig a tot arreu!». Al món de la comunicació la sobreexposició es premia. I felicitació rere felicitació, un mantra en forma d’espasa de Dàmocles s’instal·la als nostres cervellets: si no treballo a prou llocs, s’oblidaran de mi. Si no em veuen, no existeixo.