Mals auguris a meitat de la legislatura

El dia 13 de gener Salvador Illa va conferenciar a Madrid. Sense embuts va afirmar que, d'amnistia i de referèndum, no h'hi hauria, que representaven dues demandes inassumibles. Dir-ho de manera rotunda i categòrica a la capital de l’Estat va fer arrencar tota mena d’adhesions dels ministres d’un Govern que havia pogut néixer i créixer gràcies als suports independentistes arran del compromís de posar fil a l’agulla a la construcció d’un procés de negociació prou profitós com perquè s'esdevingués en un futur una resolució del conflicte Espanya-Catalunya. Aquesta rotunditat, tan reduccionista com massa fàcil, resulta més contradictòria si es té present que el dirigent socialista, des de la primera intervenció com a cap de l’oposició al Parlament, continua exigint que s’obri a Catalunya un diàleg paral·lel entre l’independentisme i l’autonomisme. En conseqüència, el seu pronunciament ‘madrileny’ no sembla que hagi d’ajudar gaire a fer receptiva la seva proposta, bo i tenint en compte que es formula des de la negació total de les possibilitats de la contrapart; és a dir, «no cal que us hi poseu perquè esteu condemnats al fracàs». Ben segur que hagués estat més estimulant que, encara que fos retòricament, hagués verbalitzat que tot és susceptible de ser debatut i que (si se’m permet la llicència) de referèndums, n’hi ha de moltes menes. Fins i tot de consultius, per exemple. Val a dir que el dia abans el president català l'havia precedit en una conferència en el Club Siglo XXI on deixà dit que difícilment, de Catalunya estant, hi haurà una segona oportunitat d’entesa si el Govern d’Espanya desaprofitava l'actual conjuntura, la qual cosa tampoc no contribuïa gaire a posar oli als coixinets, perquè les oportunitats no cauen del cel sinó que es construeixen i muten. De «darrera oportunitat», tan sols en tindrem constància fefaent amb el retorn de la dreta espanyola, cada vegada més ‘feixistitzada', a la Moncloa. Resulta preocupant, doncs, que des del socialisme català no s’esperoni el Govern de Pedro Sánchez, que renunciï a actuar com a catalitzador d’un itinerari de creixents confiances que barrin el pas a un escenari de topades cada vegada més freqüent i sostingut. Efectivament, res no fa entreveure la celebració, compromesa per a les primeries d’enguany, d’una nova trobada de la Mesa de Diàleg perquè el PSOE actual no s’ha desempallegat de la mateixa síndrome que tenallà Rodríguez Zapatero en la seva primera legislatura davant de l’assoliment d’allò que havia declarat que conformava el seu objectiu estratègic: la construcció d’Espanya plurinacional. Ho relata en les seves memòries José Bono, en escriure que l'any 2004 el president espanyol ja li havia confessat, davant de les seves demandes com a ministre de Defensa de trencament amb ERC, que ho faria, sí, però més endavant, per no posar en perill el Govern tripartit presidit per Pasqual Maragall. La complicitat entre el republicanisme i el socialisme quedà barrada, doncs, pel pacte Mas-ZP i, posteriorment, Pedro Sánchez fins i tot maldà per substituir el nacionalisme convergent per Albert Rivera, tot i que, mal li pesés, per causa de l’evolució creixent de l’independentisme l'any 2020 va haver d’acceptar l’escenari actual. Però les pors continuen incardinades en el moll de l'os d’un socialisme espanyol que ni tan sols se sent pressionat pel PSC actual. De fet, Pedro Sánchez viu atrapat pel vertigen d’haver de verbalitzar en la Mesa de Diàleg una oferta per a Catalunya després que en l’anterior convocatòria el Govern de Catalunya hagués plantat la seva. No ha estat capaç ni tan sols de desbordar amb iniciatives la pròxima reunió de la comissió bilateral entre les dues administracions que haurien de tractar transferències i inversions. Ni ha estat capaç de plantejar una proposta de finançament específica per a Catalunya. Engegada de cavall i parada de burro, diu la dita popular. I mai tan dissortadament actual perquè els ponts continuen deteriorant-se, la qual cosa genera perplexitat i desassossec, tot atenent al fet que en el moment actual, en què els ànims s’han apaivagat, assumir riscos hauria de ser més factible que no pas en escenaris anteriors més encesos. En tot cas no és així. Al contrari, en l’equador de la legislatura, l’‘això o res’ volgudament imposat als ‘socis perifèrics’ pel que fa a la reforma laboral, la no posada en valor de les aportacions republicanes en altres modificacions legislatives cabdals com ara en la 'llei mordassa' o en l’aprovació de la llei d’educació, la incapacitat per oferir una cogestió real de les autonomies dels fons europeus de recuperació i els efectes col·laterals del sorprenent anunci de retirada de suport dels 'comuns' al Govern de la Generalitat se’ns presenten com la punta d’un iceberg que ja es dirigeix directament a la línia de flotació de l’actual legislatura espanyola. I després, ¿què?

Mals auguris a meitat de la legislatura

Pedro Sánchez ha sigut incapaç de plantejar una proposta de finançament específic per a Catalunya

El més llegit