M’agrada imaginar una capsa de sabates que cada 90 minuts fa una volta completa a la Terra. M’agrada imaginar la fragilitat del nanosatèl·lit que pesa deu quilos i que és una mena de mecano de tres cubs apilats que desafien la immensitat de l’espai en una òrbita baixa, a poc més de 500 quilòmetres de la superfície del planeta i que, ell tot sol, aquest fòtil no gens fútil, s’encarrega de connectar, preveure, avisar, monitoritzar i recollir dades, sempre beneficioses per al progrés de la societat. Escolto el fundador de l’empresa Sateliot, responsable de l’elevació, el manteniment i la futura constel·lació de satèl·lits similars en els propers anys, i en sentir Jaume Sanpera entenc aproximadament el que significa un projecte ambiciós que acaba d’ampliar capital amb les aportacions d’Indra i Cellnex i que aposta per «l’inici d’una revolució global, disruptiva». Diu que són com les torres de comunicació terrestres, però a l’espai. La capacitat d’establir lligams, de confegir una estructura amb talent d’aquí i amb projecció universal. Excel·lent notícia, la d’aquesta capsa (i les que vindran) que contemplem amb la mirada imponent de l’eternitat i el trepidant ritme de la mirada dels segles.