Ja tenim prou experiència per saber que l’especialitat del president Aragonès consisteix a fugir d’estudi. Com no fa gaire en l’ampliació de l’aeroport, la inversió del qual va passar com una estrella fugaç sense deixar cap altre rastre que no fos el de la frustració de la majoria del Parlament, és de témer que els Jocs d’Hivern es fonguin abans de començar els preparatius per a la candidatura. Ni en un cas ni en l’altre s’ha sabut el que pensava de veritat el president, ni si hi estava a favor o en contra ni si es proposava amarrar les inversions o preferia deixar-ho córrer. En el cas del Prat la llacuna de La Ricarda servia de parapet per no prendre partit –fos favorable o contrari– ni donar-ho tot per aconseguir el seu propòsit. Ara resulta que el territori, és a dir, les comarques afectades no se sap si favorablement, han de decidir. Llàstima que allò d’organitzar una consulta oficial resulti massa complicat. S’acabi com s’acabi, i és de suposar que malament si no hi ha candidatura i bé si n’hi ha, o viceversa, l’únic que podem donar per descomptat és que Aragonès no pensa sortir perdent en cap dels casos. Tampoc guanyant, per descomptat. La qüestió és anar surfejant sense patir mal des de i fins a la seguretat del despatx, tot i que sigui al preu d’acabar el mandat sense haver-se penjat cap medalla al coll, si no és la de campió en la competició d’escapolir-se.