La música com a excusa

Els que vivim massa obsessionats amb la música estem acostumats a parlar amb la major serietat i passió del que sembla frívol i a enfrontar-nos al seriós amb humor. Som com aquells dos russos que es van barallar a trets (de fogueig) a la ciutat de Rostov del Don, per culpa d’una discussió sobre Kant. Així, podem xerrar acaloradament durant 24 hores sobre si són millors els The Beat anglesos o els americans, com si d’això depengués el futur d’Occident. Per això ens agafa entrenats que aquests dies s’utilitzi la música per parlar d’altres temes, gràcies a la polèmica d’Eurovisió o a la de Spotify. En un país on només s’escolta música quan hi ha alguna excusa (fregar els plats, la bici estàtica o, sobretot, la festa), ens sembla bé que ara la música sigui una excusa per parlar d’altres temes. De la mateixa manera que al Parlament britànic es van posar a debatre citant The Smiths per una polèmica amb el llavors primer ministre, David Cameron, ara hi ha grups que demanen elevar al Congrés la netedat del jurat eurovisiu, mentre els sindicats reclamen aquesta transparència a TVE, organitzadora del concurs. D’Eurovisió jo podria parlar o bé gens o bé moltíssim. Em passa com amb els ‘packs’ de quintos de cervesa o amb els fuets: puc no obrir-los, però si ho faig és molt probable que me’ls acabi. Ara s’analitzen les cançons que es van presentar i davant d’això jo opino dues coses contràries: no s’han d’analitzar en absolut o cal analitzar-les molt més, des del judici sensible i el judici cognitiu, si volen que em posi pedant. Si optem pel segon, costa, per exemple, parlar del gran tema pop de Rigoberta Bandini sense apuntar que artísticament és la millor, però afegir que és, alhora, resultat de com s’expressen i passegen pel món les classes més acabalades de Barcelona (distància lleument irònica, al·lèrgia a l’ostentació, descalços i de blanc Cadaqués, en colla de cosins germans i segons, amb una posada en escena conceptualment audaç però autoconscientment malgirbada, amb la forma que té de mostrar el seu talent qui no té la necessitat de demostrar-lo). O de com tant aquesta com altres cançons han servit per parlar de diverses visions del feminisme, en alguns casos fins al curtcircuit. O com en l’anàlisi de Chanel conviu el control del cos amb la seva exposició i el classisme (fins i tot el racisme) generats per la seva victòria amb el poder de la indústria musical que l’ha propiciat. O com Tanxugueiras representa la perifèria i la dignificació del popular a través de l’actualització del folklore. El debat sembla senzill, però no ho és, una cosa que passa també amb qualsevol bona cançó pop (com algunes de les que es van presentar al concurs). L’altra notícia, la deserció de Neil Young de Spotify pels continguts negacionistes o antivacunes que aquesta plataforma digital acull, em suscita una altra reflexió breu. Jo mateix em vaig posar a volum 11 al tocadiscs el seu ‘Here We Are in the Years’: «Fins i tot el temps es compra i ven / La por de fer-se més gran / Conté un miler de jocs idiotes / Que juguem». I traspasso el debat, gràcies a un comentari que li vaig escoltar a la ràdio a Santiago Segurola, en la intimitat de cada un. Sobretot, a la dels policies ideològics que abunden a les xarxes. Sabíem que la plataforma no tracta bé els músics i que podia ser un verger per a idees que ens disgusten. ¿Som capaços d’una cosa tan senzilla i poc heroica com donar de baixa el nostra compte de pagament a Spotify?

El més llegit