Com molts altres himnes, el de Portugal també parla d’herois i exhorta el poble a reconquerir l’«esplendor» dels millors temps. ‘Esplendor de Portugal’ dona títol a la que segurament sigui la millor novel·la de Lobo Antunes, tot i que l’esplendor aquí brilla per la seva absènciam perquè explica una història trista, brutal, sobre la colonització d’Angola. Però ‘esplendor de Portugal’ forma un sintagma que evoca la llum d’un país del qual podríem aprendre moltes coses. Encara tenint un PIB per càpita inferior al d’Espanya, el seu sistema educatiu, per exemple, treu molt millors notes que el nostre, hi ha menys desigualtats socials i els votants rebutgen la polarització i els extrems polítics. A Portugal el bipartidisme es manté i les majories absolutes encara existeixen. L’aclaparadora victòria del socialista António Costa ho evidencia, i contra pronòstic, ja que fins i tot s’especulava amb un avantatge final de la dreta. Els seus antics aliats d’esquerres no li van voler votar uns pressupostos que eren vitals, tant com aquí els nostres, per sortir del clot econòmic pandèmic, i l’electorat els ha castigat. Tot i que l’extrema dreta es consolida, trencant una excepcionalitat europea no té la força que en altres països.