Atès que el saber no ocupa lloc i que l’aprenentatge em continua semblant d’allò més agradable, l’altre dia em vaig interessar per quantes neurones acull el nostre cervell. I en són un munt: més de 80 bilions. S’entén, doncs, amb un esvalot tan gran que els cables de vegades es creuïn de la manera més insospitada. Com explicar, si no, que es pugui establir alguna relació entre la mort d’un animal al zoo de Barcelona i l’esquela d’un home a Vigo. D’acord, doncs ho sento, però jo sí que veig aquesta connexió; seran les meves neurones. D’una banda, tenim el Wilson, de 22 anys, una edat extraordinàriament longeva per a un suricata. De l’altra l’Antonio, que amb 92 també ha militat en la banda alta de l’experiència. Tots dos han compartit una cosa indesitjable en l’últim tram de les seves vides: l’abandonament. Feia anys que el Wilson estava completament aïllat ja que el grup el va repudiar, per vell; els suricates són una espècie matriarcal en què els mascles lluiten pel favor de les femelles i expulsen els que ja no serveixen per a això.