Ni en el millor dels somnis, ni en el més atrevit guió d’una pel·lícula, podíem imaginar una final més èpica i, sobretot, més conforme amb la carrera d’un tennista que ja s’ha coronat com el millor de tots els temps i que, per si hi havia algun dubte, és l’esportista espanyol amb més transcendència de tota la història. El triomf de Rafa Nadal a l’Open d’Austràlia ha arribat després de més de cinc hores d’un combat singular que entrarà als annals del tennis i de l’esport en general. Per primera vegada en el torneig, s’han remuntat dos sets per forçar el cinquè i acabar guanyant, una gesta que és més important encara si es té en compte que, poc abans de viatjar a Melbourne, Nadal va arribar a replantejar-se el seu futur, per culpa de les lesions que li impedien rendir al màxim. També afectat pel coronavirus, el tennista de Manacor arribava a Austràlia sense estar gens convençut de les seves prestacions. No obstant, la seva força mental, la seva capacitat de sofriment, les ànsies de guanyar i de sobreposar-se a les dificultats han sigut superiors als inconvenients i ha aconseguit el que cap altre tennista fins al moment. Vint-i-un Grand Slams contemplen una trajectòria que va començar el 2005 a Roland Garros, amb 19 anys, i que s’allarga, per ara, fins aquest segon Open australià, que ha guanyat amb 35. S’esgoten els adjectius per definir una força de la naturalesa que s’ha engrandit tant per les victòries incontestables com per la seva lliçó de sacrifici i punt d’honor. Tretze títols a París, quatre als Estats Units, dos a Wimbledon i aquests dos a Melbourne consagren Nadal a dalt de tot del tennis mundial en una època en què la confrontació directa amb les altres dues estrelles –Federer i Djokovic– ha reportat moments inoblidables i una rivalitat a tres bandes com mai s’havia vist.