Sembla que hem arribat tots a l’acord tàcit que els trenta és el llindar des del qual ens aboquem a l’abisme. La frontera de l’èxit, ens diuen sense parar des que som nens, són els trenta. Abans de complir-los, hem d’haver arribat a certes metes inamovibles per garantir la nostra felicitat per a la resta de les nostres vides. Vivim aixafats per l’estrès que suposa pensar que tot depèn de com entris (i com deixis) la teva dècada dels trenta. Se’ns acaba el temps. Se’ns passa l’arròs. I ens atropellem els uns als altres intentant no caure i morir esclafats per l’estampida del capitalisme, produint sense mirar, gastant sense empassar, anar tirant sense pensar... fins que ens oblidem de qui som, què volíem aconseguir o on preteníem arribar.