Demà farà dos anys que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar «l’emergència sanitària de preocupació internacional» pel coronavirus, i només 25 dies més tard ja se’n va detectar el primer cas a Catalunya. Ara ens sembla impossible que aleshores, sense gaire informació, penséssim que allò era cosa de 15 dies, un mes si eres pessimista. En aquests dos anys hem après, per bé o per mal, a conviure amb els vaivens de la pandèmia, fins al punt que hem convertit en quotidians gestos que no ho eren: la mascareta, el gel, el test d’antígens... Amb la mateixa naturalitat, diria, hem acceptat la possibilitat d’un futur més negre i apocalíptic, segurament també perquè els senyals que ens dona el present –l’emergència climàtica, la desigualtat econòmica, l’autoritarisme polític– ens activen la imaginació.