No va ser fàcil sortir d’una situació de negació de les llengües minoritàries parlades a Espanya, que, en no poques ocasions històriques, va tenir autèntica vocació d’extermini cultural. Des dels anys finals de la dictadura, primer a través de l’art i el voluntarisme, i després a través de la parcial cooficialitat constitucional, aquestes llengües van aconseguir un impuls inèdit des del segle XVIII. Per fi els pares parlarien amb els seus fills en la seva llengua pròpia sense pensar que els estaven transmetent un idioma inútil. Per fi s’aprendrien aquestes llengües a totes les escoles. Per fi desapareixeria l’analfabetisme en els esmentats idiomes. Catalunya, el País Valencià, les Balears, Aragó, Navarra, el País Basc, Galícia, Astúries i les seves zones limítrofes eren plens de persones que parlaven en la seva llengua minoritària però escrivien cartes als seus familiars en castellà perquè no sabien escriure en cap altra llengua. Tot això va passar a Espanya.