Silvia Federici defensa que la cacera de bruixes va ser una eina del precapitalisme per a la creació del nou individu: l’individu que som ara, evolucionat i adaptat a les noves demandes del mercat, que en són tantes i que s’escolen pertot. La cacera de bruixes obre una escletxa en les comunitats: el teu veí, que fins ara formava part d’una cadena infinita per al bé comú, ara és susceptible de convertir-se en el teu enemic. Davant d’aquest nou individualisme, en què la xarxa es desfà i comença el que avui en dia podríem dir competència, la dona —fins llavors part fonamental de la comunitat i d’aquesta xarxa compartida— queda reclosa dins la llar. No s’hi queda de qualsevol manera, hi ha un model que la societat premiarà: submises, obedients, asexuades i resignades. Les bruixes cremades, perseguides i torturades eren l’avís definitiu: si no vols acabar com elles, sigues una bona dona. Una dona com cal.