A l’exili republicà, on vaig néixer, aquesta era la pregunta de moltes sobretaules. ¿Per què va caure Barcelona en mans dels franquistes, sense cap resistència, el 26 de gener de 1939? Els més grans li donaven voltes al tema i creuaven acusacions segons les seves afinitats. Els de Negrín responsabilitzaven Companys de no haver-se pres mai la guerra seriosament. Els d’Esquerra Republicana atribuïen l’enfonsament del front català a la seva exclusió de tot allò relacionat amb la guerra per part de Negrín i els comunistes. Els partidaris d’Azaña atribuïen la vergonyosa entrada de les tropes franquistes a Barcelona al fet que Stalin ja havia sentenciat la República espanyola. Quant als anarquistes i els del POUM, ho atribuïen a una política equivocada que havia lligat de mans la revolució proletària. A la qual cosa els comunistes responien que les coses haurien anat d’una altra manera si no s’hagués perdut tant temps a organitzar un exèrcit com Déu mana. Les polèmiques caïnites que havien delmat el bàndol republicà continuaven fent estralls entre els exiliats, que només coincidien en una afirmació: la política de no intervenció de França i Anglaterra havia sigut el taló d’Aquil·les de la República.