Destapant Pajares

Sol tenir bona fama allò d’alliberar-se a través de la paraula, però el cas és que la gent sol ser més d’alliberar-se amb el cos. En molts contextos, el vers de la cançó ‘Libera tu mente y el culo te seguirá’, de Funkadelic, s’inverteix. És a dir, tan important pot ser la teta de Susana Estrada com un vers d’Octavio Paz. O, segons el moment i el lloc, una pel·lícula de Costa-Gavras, com una (i ara hi entrem) d’Andrés Pajares. Perquè una paraula com ‘destape’ muti a subgènere cinematogràfic autòcton, el país que el veu néixer ha hagut d’estar no només tapat, sinó sepultat en draps i naftalina. Passat el temps, aquestes coses s’han d’entendre, sense coartada irònica ni cortinetes ‘kitsch’, amb empatia i rigor, i això és el que aconsegueix ‘Pajares y cía’, la magnífica sèrie documental sobre l’actor que acaba d’estrenar Atresmedia. Un no sap què és ballar de veritat si no ha portat grillons. I el cas és que Espanya va tenir els turmells emmanillats durant dècades. Quan per fi es va alliberar, no tot havien de ser missatges crítics en pancartes i debats de pipa i barba. Era potser un país més disposat a admirar les sueques (el pare d’un amic, cambrer a Mallorca en aquella època, no sap ni una paraula d’anglès, però té fecundes nocions de l’idioma escandinau) que a veure les pel·lícules sueques (les de Bergman, per exemple). De la mateixa manera que no admetre això és de senyorets redits, no assenyalar el masclisme d’aquells anys és d’amnèsics nostàlgics. I aquesta sèrie de Carlos Torres broda l’equilibri d’aquesta doble anàlisi. Repassar l’evolució d’una societat mitjançant un motiu pop sol ser efectiu: es podria fer tant amb les novel·les que anaven a duro com amb el fenomen Megamix. A través de la figura de Pajares, aquí s’analitza des de la misèria laboral i moral en el franquisme (11 funcions diàries de poble en poble) a la borratxera eròtica i la ressaca amnèsica de la transició (les espanyolades de Pajares i Esteso), per passar després per la serietat autoconscient de quan tots érem europeus de classe mitjana (el triomf dramàtic, Goya inclòs, amb ‘Ay, Carmela)’ i la crisi del sistema (en el seu cas, del seu sistema nerviós, en la premsa del cor). En un país que es va sotmetre a la teràpia de l’oblit, la rialla podia ser una forma de catarsi. La sèrie de Pajares aconsegueix negar una de les reflexions més idiotes que s’esgrimeixen últimament: «Això ara no es podria fer». Un lema estúpid quan el diuen amb llàstima els que s’entossudeixen a remarcar que estem en una societat puritana més censora que un dictador feixista, però també quan el deixen anar els que estan convençuts que aquell passat va quedar enrere i no hi tenim res a veure. Que Espanya creés el cine del ‘destape’ té a veure amb el fet que s’inventés la literatura picaresca quatre segles abans. El pícar no neix aquí perquè el nostre clima o l’ADN sigui hospitalari amb la delinqüència, sinó per la misèria. Un pícar és, simplement, un pobre que intenta sobreviure en un entorn arruïnat i dur amb l’únic del que disposa: la intel·ligència. Un pícar milionari no és un pícar, sinó un ‘hideputa’ (per utilitzar l’idioma de l’època). No s’ha d’analitzar el cine de Pajares com crítics de ‘Cahiers du Cinéma’, sinó com nets que no volen oblidar a quina altura miraven el món (que baixets que eren) els seus avis. Amb el mateix carinyo. Com deixava anar un personatge de la pel·lícula ‘La máquina de bailar’: «La filosofia de les pel·lícules barates ajuda la gent, noi, perquè la gent no viu unes vides grans i profundes. La gent vivim unes vides barates».

Destapant Pajares

‘Pajares y cía’ aconsegueix entendre l’Espanya del ‘destape’ sense coartada irònica ni cortinetes ‘kitsch’, amb empatia i rigor

El més llegit