Fa més de 40 anys que, podent-la tenir, Catalunya no disposa d’una legislació electoral pròpia. És una mancança notable que, de fet, serveix també d’epifonema, sentència i resum del que ha estat la política catalana des de 1979, quan es va aprovar l’Estatut, i des de 1980, quan Pujol va ser president de la Generalitat. En allò que en dèiem l'oasi català, que no era sinó un miratge d’interessos, no hi havia manera (tampoc no n’hi ha ara) de posar-se d’acord per establir les regles del joc. Els partits electorals es juguen segons unes condicions alienes, però acceptades. Quin remei, si no hi ha suficient marge per discutir-les. Catalunya és un país petit que bé podria ser una circumscripció única, però aleshores el que anomenem «territori» (com si la resta no ho fos) patiria un dèficit de representació. Però si es premia el vot perifèric, aleshores hi ha suspicàcies i reietons que fan la seva i notables desnivells entre els vots acumulats i els escons que pertoquen.
Pros i contres Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La llei electoral i les mancances catalanes
El més llegit
- Avís de la Policia Nacional quan arribis a casa: «Si els veus, no toquis res»
- L’ajuda de 115 euros al mes que ja pots demanar a la Seguretat Social
- El primer gran ‘beach club’ de BCN obrirà al juny després d’una inversió de 15 milions
- La Seguretat Social enviarà aquesta carta a milions d’espanyols
- Remuntada històrica del Barça