Cal preguntar-se per què Espanya, podent tenir un perfil baix, prudent i secundari en la inquietant crisi d’Ucraïna, va preferir començar a gesticular a favor dels Estats Units en una reunió teatralitzada entre Albares i el secretari de Biden a Washington la setmana passada. Les ridícules presses del Govern espanyol per ser de sobte el primer de la classe a l’OTAN i l’amic més fidel dels americans va desembocar en l’enviament urgent i sobreactuat d’una fragata militar des d’El Ferrol fins al Mar Negre i en una frenètica ronda de trucades de Pedro Sánchez a múltiples líders europeus, que devien preguntar-se sorpresos a què venia tant frenesí espanyol. Per un moment, l’ànsia de Pedro Sánchez per acontentar el president Biden, que fins ara només li ha concedit una audiència de 15 segons en un passadís de l’OTAN, va recordar perillosament la submissió desesperada que mostrava Aznar a Bush just abans que aquest l’acceptés en el selecte club de les Açores: allà, poc després de posar els peus damunt la taula, Bush, Blair i Aznar van prémer el sinistre botó que es carregaria més de cent mil vides.