Ada Colau i el finançament públic de l’activisme polític

El jutjat d’instrucció número 21 de Barcelona ha admès a tràmit la querella presentada per l’Associació per a la Transparència i la Qualitat Democràtica contra Ada Colau que, a principis de març, haurà de comparèixer davant el jutge en qualitat d’investigada. A l’alcaldessa se li imputen els delictes de prevaricació, frau en la contractació, malversació, tràfic d’influències i negociacions prohibides a funcionari per la concessió d’ajudes públiques a entitats com l’Observatori DESC, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o l’Aliança Contra la Pobresa Energètica, ens tots ells vinculats a la pròpia Colau o a membres de l’equip municipal dels comuns per mitjà de llaços personals o professionals. Davant aquesta circumstància, l’atenció mediàtica s’ha focalitzat en el debat sobre si l’alcaldessa ha de dimitir o no, tenint en compte que el codi ètic dels comuns és clar i diàfan sobre aquesta qüestió i contempla un «compromís de renúncia o cessament immediat de tots els càrrecs, davant la imputació per part de la judicatura de delictes relacionats amb la corrupció, prevaricació amb ànim de lucre, tràfic d’influències, enriquiment injust amb recursos públics o privats, suborn, malversació i apropiació de fons públics ja sigui per interès propi o per afavorir terceres persones». Colau, no obstant, ha optat per una interpretació laxa i ha descartat dimitir argumentant que ni ha actuat per interès propi ni la decisió la va prendre en solitari i, considerant que la querella té intencionalitat política, ha deslegitimat els denunciants i s’ha presentat com una víctima més dels interessos de les elits. Arribat a aquest punt i més enllà que l’argumentari de l’alcaldessa és propi d’un populisme de manual, el rellevant del cas no seria l’existència d’una doble moral quan es tracta d’assumir responsabilitats, sinó la idiotesa de molts nous partits d’imposar-se uns codis ètics tan rígids que poden suposar una flagrant vulneració de la presumpció d’innocència i que els deixen als peus dels cavalls. Però més enllà de l’assumpte de la dimissió hi ha una qüestió de fons que ha merescut menys atenció. Es tracta del finançament públic d’entitats que, convenientment disfressades de tercer sector, acaben sent font d’activisme polític i de protesta en contra de les administracions que les financen. A Catalunya no es pot discutir el paper fonamental del tercer sector. Des del punt de vista econòmic i segons dades de la Generalitat, existeixen més de 7.500 entitats que generen més de 100.000 llocs de treball, que mobilitzen més de 250.000 voluntaris, que generen un volum econòmic de 5.500 milions d’euros, la qual cosa suposa el 2,8% del PIB. I des del punt de vista social, prestant serveis a més d’un milió de persones, arriben moltes vegades allí on les administracions no són capaces d’arribar, i més en situacions d’emergència com l’actual. El tercer sector demostra el vigor, el compromís cívic i la solidaritat de la societat civil, i donada la funció social i econòmica que compleix, i atès que en moltes ocasions acaba suplint l’Estat, queda justificat el seu finançament públic. No obstant això, en el cas de Colau existeix una difusa frontera entre algunes d’aquestes entitats i el que coneixem com a moviments socials, un tipus d’actor polític dels sistemes que, a diferència de partits polítics i de grups de pressió, solen tenir un comportament protestatari i d’impugnació del sistema. Naturalment, aquestes són actituds del tot legítimes i saludables en una democràcia pluralista, però el que resulta insòlit és que es financin des de l’administració i siguin, per tant, promogudes amb diners públics. A més, es dona la circumstància que les entitats sota sospita no només van ser l’espai d’activisme de l’alcaldessa sinó un dels instruments que va contribuir a la construcció de la formació amb la qual va fer el salt a la política convencional i a les institucions. I això es pot interpretar com un subterfugi per escapar a les rigideses que envolten el finançament dels partits i també com a competència deslleial. Tot plegat molt allunyat de la pulcritud democràtica.

Ada Colau i el finançament públic de l’activisme polític

Més enllà de la conveniència que dimiteixi o no, en la querella contra l’alcaldessa hi ha qüestions de fons molt allunyades de la pulcritud democràtica

El més llegit