Compte amb el passat. Al meu acostumo a acostar-m’hi gairebé sempre de puntetes i temorós d’alguna sorpresa. El passat personal guarda vestigis que solen anar del més noble al més abjecte, ordenats tots ells en funció del seu premi, la seva vergonya, la seva acceptació o el seu rebuig. Obrir cervell i activar memòria són decisions arriscades. Un lluminós ho hauria d’advertir davant el menor moviment: «És perillós mirar a l’interior». No hi ha una decepció més gran que la de tornar, il·lusionat, al llibre o la pel·lícula que et van canviar la vida, i comprovar que ja no guarden res del que et va marcar en el seu moment. És bo acceptar, en aquests casos, que els prismes canvien amb el temps. Que «nosaltres, els de llavors, ja no som els mateixos». Revisar, en canvi, el passat històric, el del temps que et va tocar viure i del qual conserves només el record d’alguns esdeveniments puntuals (per a la resta ja estan, si fa falta, les hemeroteques) resulta molt menys arriscat; està clar que en el ‘totum revolutum’ dels successos compartits un se sent molt menys exposat i vulnerable.