El blanc i negre està de moda, article de Desirée de Fez

Hi ha alguna cosa entre desesperada i bonica en la decisió de diversos cineastes d’estrenar el 2022 pel·lícules en blanc i negre. I dic estrenar i no rodar o fer perquè no totes han sigut concebudes de la mateixa manera. És en blanc i negre ‘La tragedia de Macbeth’, la pel·lícula de Joel Coen que es va estrenar divendres passat (disponible a Apple TV). És en blanc i negre ‘Claroscuro’ (a Netflix), el debut en la direcció de l’actriu Rebecca Hall, que ha deixat en mans del gran Edu Grau la direcció de fotografia. Són en blanc i negre dues pel·lícules que arribaran aviat: ‘Belfast’ (el 28 d’octubre), el nou film de Kenneth Branagh, i ‘C’mon, c’mon. Siempre adelante’, dirigida per Mike Mills. I l’estrena forta d’aquesta setmana, ‘El callejón de las almas perdidas’ de Guillermo del Toro, coneix dues versions: una en color (la que arriba als cines a Espanya) i una altra en blanc i negre, d’estrena limitada. És evident que, malgrat la cridanera coincidència d’aquestes pel·lícules, el blanc i negre mai ha desaparegut. Sense anar més lluny, ‘Roma’ (2018), d’Alfonso Cuarón, una de les pel·lícules més celebrades dels últims anys, és en blanc i negre. I també és evident que no tots els cineastes prescindeixen del color per les mateixes raons. Aquesta setmana, la historiadora i escriptora Luci Marzola publica a ‘IndieWire’ un article extraordinari, molt ben argumentat i documentat, que repassa amb bons exemples les raons per les quals els cineastes s’han decantat pel blanc i negre en diferents moments de la història. Vaig llegir aquest article, molt recomanable, uns dies després d’escoltar, en ple dol cinèfil, la meravellosa entrevista que Marc Maron li va fer a Peter Bogdanovich en el seu podcast ‘WTF’. En aquesta entrevista (i probablement en mil altres llocs més), el cineasta explica que li va comentar a Orson Welles la seva idea de rodar en blanc i negre ‘La última pel·lícula’ (1971) i que Welles el va convèncer encara més dient-li: «Fes-ho. ¿Has vist alguna bona interpretació en color?». Tot això per exposar que darrere d’una pel·lícula en blanc i negre –posterior a l’arribada del color al cine, per descomptat– hi pot haver mil raons: estètiques, econòmiques o nostàlgiques, com explica Marzola i recolza l’anècdota de Bogdanovich. I fins i tot més quan la decisió la prenen cineastes amb una trajectòria tan àmplia i una personalitat tan desbordant com Joel Coen, Kenneth Branagh i Guillermo del Toro. No obstant, pressento que hi ha una raó que avui dia s’imposa a la resta, potser de manera inconscient. Potser només està projectant la meva preocupació davant la uniformitat formal i estètica del cine contemporani, però no puc evitar sentir que en aquesta decisió s’intueix el gest entre desesperat i bonic del qual parlava al principi. D’alguna manera, és com si aquests directors haguessin optat pel blanc i negre perquè les seves pel·lícules no passin desapercebudes, per retenir-les en el temps, perquè no es perdin tan ràpid en la immensitat d’un catàleg. És com si el cine estigués prescindint del color, paradoxalment, per cridar l’atenció, distingir-se i posar-se en relleu, per recordar-nos qui és. Que això funcioni o no el 2022 és una altra història.

El blanc i negre està de moda

És com si el cine estigués prescindint del color, paradoxalment, per a cridar l’atenció, distingir-se i posar-se en relleu

El més llegit