La sorpresa, etcètera

De tant en tant algú fa l’imbècil en un camp de futbol –o als voltants–, i hi ha qui se sorprèn. A mi em sorprèn que aquestes coses no passin més vegades. Com a bons éssers humans i per a orgull etern de la nostra espècie, l’imbècil el fem d’una manera rigorosa i constant. Us explico, sense anar més lluny, allò del pàrquing on aparco el cotxe. Allà passa que tots els conductors utilitzem la mateixa i única rampa per entrar i sortir de l’aparcament, i per evitar accidents van instal·lar un semàfor al principi i un altre al final de la rampa. La teoria no és gaire complexa: prems el comandament, s’obre la porta i esperes que la llum es posi en color verd. Si la llum d’entrada està en verd, la de sortida es manté en vermell, i viceversa, i s’eludeixen així els col·lapses i els xocs. Sembla fàcil, ¿no? Si la llum és verda, passes. Si és vermella, esperes. Nivell preescolar: una norma bàsica que en teoria no hauria de comportar problemes entre adults racionals, però pel que sembla a la pràctica resulta massa confusa per a algunes persones que pugen o baixen amb el semàfor en vermell, amb l’embolic consegüent. Per això, els administradors van col·locar al costat de la porta un cartell amb imatges de semàfors en verd i una sèrie de frases que ja eren súpliques més que ordres: ‘sisplau, no pugi fins que el semàfor estigui en verd, sisplau!!!!!’ Notin-se els cinc signes d’exclamació. Anava caminant i em vaig parar per comptar els signes d’exclamació. Com de greu ha de ser l’assumpte, quant sofriment i quant dolor s’ha generat, com de desesperada ha d’estar una persona decent per utilitzar cinc signes d’exclamació. Però ni així. Aquest primer cartell era, sens dubte, una mesura discreta i lògica, però no prou eficaç perquè a poc a poc van anar omplint la paret d’accés amb noves fotos de semàfors i avisos complementaris, que falta poc perquè l’ajuntament protegeixi el mural com a bé d’interès cultural, perquè ja és una obra d’art conceptual. M’atreveixo a vaticinar que el següent pas per intentar que es compleixi la complicadíssima regla de ‘només avançar en verd’ serà contractar joves que reparteixin fullets informatius a peu de rampa. Després tocarà una campanya de sensibilització a les marquesines de les parades d’autobús, ‘stories’ musicals a Instagram i centenars de cartes a les bústies. Un altre dia vindrà un expert en senyalització lluminosa per fer-nos una xerrada. Tampoc descarto una manifestació de signe contrari, amb pancartes que demanin ‘llibertat’ per als usuaris. De tot això sortirem, sens dubte, millors, reforçats. Un problema així exigeix un esforç col·lectiu i extraordinari. Diria que de vegades se’ns oblida que a les etiquetes del detergent escriuen «no ingerir», que som tan de fiar que ens informen molt amablement que això no es fa. I quan a l’estiu arriba la calor, els serveis d’emergència insisteixen que busquem l’ombra i beguem aigua, i que no fem esport al sol durant les hores de temperatures extremes, que això tampoc es fa. De la mateixa manera, a les entrades dels camps de futbol ens recorden que no llancem objectes al camp, que això està malament, que això no es fa. Diria que el mer fet que aquests avisos existeixin ens explica que l’ésser humà és un assumpte fascinant. Diria que la solució sembla fàcil, però tornarà a passar, allò de fer l’imbècil. I tornarà la sorpresa, etcètera.

El més llegit