El teló d’acer de Putin

En un món empetitit per la globalització, semblaria que tots hauríem de ser molt més conscients dels moviments polítics i estratègics que poden tenir conseqüències funestes. Però la globalitat sembla ennuvolar-nos més la vista que no aclarir-la. Quan el 2014 Rússia es va annexionar la península de Crimea, no se li va donar la importància que geoestratègicament va tenir. Rússia va aconseguir per primera vegada en molts anys la possibilitat de trencar l’espai europeu i reclamar la perduda influència a tota la part est i nord del continent. Vladímir Putin és un polític nacionalista més en la nostra era dels populismes: la història de la Unió Soviètica la utilitza per reclamar la gran Rússia. Moscou ha necessitat anys i molt esforç per desgastar i dividir adversaris. Però ha fet passos indubtables per debilitar Europa i ser més forta als territoris que durant la Guerra Freda van ser d’influència soviètica. El fantasma de la intromissió russa –especialment en espais cibernètics– ha sigut constant i cada vegada més palpable en tots els esdeveniments polítics. L’American First de Trump va ser la primera vegada que els Estats Units renunciaven a ser la potència hegemònica mundial i decidien dedicar-se a si mateixa o al nacionalisme. El nou president Joe Biden, en l’operació Aukus, des d’un altre punt de vista, ha insistit en el missatge que els Estats Units ja no governen el món, sinó que competeixen en l’escenari global per enfortir-se. A això s’hi va sumar una Xina cada vegada més forta en el món capitalista i confrontada amb els Estats Units. Finalment, la posició feble de la Unió Europea sense el Regne Unit ho és encara molt més al patir governs autoritaris com els d’Hongria i Polònia, a més de diferents corrents de populisme al seu interior. Aquest escenari ha portat Vladímir Putin a tenir una actitud obertament hostil contra Europa i, en particular, Ucraïna. Ucraïna només seria el principi. Això és el que queda clar sentint els representants russos, que repeteixen que no pararan fins a tornar a tenir l’antiga zona d’influència que va tenir la Unió Soviètica al teló d’acer. Thomas Piketty advertia que els nostres sistemes democràtics es troben més febles que mai des de la caiguda de la Unió Soviètica el 1989. Així, la defensa dels drets i llibertats de les democràcies liberals occidentals s’haurà de reclamar més que mai. La Unió Europea va ser fruit de la necessitat de molts de curar les ferides profundes que havia deixat la Segona Guerra Mundial al nostre continent, d’entendre que o ens aixecàvem junts o ningú s’aixecava. Aquesta crisi l’hem de llegir en els mateixos termes: la Unió Europea ha d’estar més unida que mai en els nous desafiaments. A més d’haver de refer, en temps rècord, els llaços de confiança i unió de l’Aliança i amb Washington. Sense l’escut comú de l’OTAN els països europeus es debiliten. Alhora que els Estats Units també són molt més febles sense la Unió Europea. La fermesa en el diàleg i la diplomàcia de la Unió Europea ha de ser total, també la de la defensa de les llibertats guanyades. Els idil·lis expansionistes i nostalgicosoviètics s’han de prendre molt seriosament. L’objectiu europeu ha de ser aturar la situació abans que sigui realment irreversible. En aquesta era de nacionalismes i populismes exaltats és necessari, més que mai, recuperar el pensament polític més important: la llibertat dels éssers humans és un dret propi i sempre és il·legítim alterar-lo, i aquesta llibertat només la poden garantir les lleis respectades, i cap causa justifica una actuació contrària a aquest fet fonamental.

El més llegit